Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

El baríton Christian Gerhaher va oferir un concert centrat en Mozart el passat 20 d'octubre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, acompanyat de la Freiburger Barockorchester, dirigida per Gottfried von der Goltz i amb un paper destacat per al clarinetista Lorenzo Coppola. Aquesta és la crònica d'Oriol Pérez Treviño.

Christian Gerhahe Foto: Jim Rakete / Sony Classical

Diferents conclusions són les que podem extreure de la presentació al Gran Teatre del Liceu de l'interessantíssim baríton alemany Christian Gerhaher. En primer lloc, la sorpresa de com encara no hagués actuat al colosseu de la Rambla (sí, en canvi, a L’Auditori, de la mà de Pablo González en algunes obres de Gustav Mahler). Si bé és cert que aquest concert pal·liava aquesta absència al Liceu, no és menys cert que els melòmans seguirem pendents de poder-lo veure en una representació operística.

Escoltat el resultat, ningú no pot negar que Gerhaher s’erigeix amb tota justícia en un baríton mozartià de primer odre. Més enllà dels gustos i afinitats personals, el resultat musical escoltat al Liceu ens el va situar en unes coordenades que explica la presència del cantant d’Straubing en projectes de batutes tan potents com les de Harnoncourt, Simon Rattle o Dudamel. El sotasignant en pot donar fe quan a l’octubre de l’any 2012 va poder gaudir del Jesús interpretat per Gerhaher en la Matthaus Passion de Bach interpretada per la Berliner Philharmoniker i una direcció escènica de Peter Sellars.

Les coordenades interpretatives de Gerhaher van basar-se sempre en un alt sentit en la declamació del text i van anar com anell al dit a un seguit d’àries mozartianes que van iniciar-se amb l’ària "Rivolgete a lui lo sguardo", composta originalment per al Così fan tutte i que fou substituïda, pel propi Mozart, per l’ària "Non siate ritrosi". Ja en aquesta interpretació vàrem comprovar una altra destacada coordenada en l’emissió vocal de l'artista: la de la recerca de diàleg amb el conjunt orquestral.

Especial atenció mereix també la participació de l’esplèndida Freiburger Barockorchester, que ha participat en projectes importants a la ciutat de Barcelona: la interpretació del Monogràfic Schumann amb Pablo Heras-Casado (abril del 2014) o un Don Giovanni amb René Jacobs (maig de 2015), ambdues participacions al Palau de la Música Catalana. Possiblement, acústicament la sala modernista sigui més apropiada per a una orquestra històrica de 33 membres que no l’escenari del Gran Teatre del Liceu, tot i haver situat l’escenari sobre del fos orquestral. Atès el lloc que ocupàvem, no vàrem tenir problema en la recepció sonora, però en una conversa informal amb el General Mànager de l’orquestra (Hans-Georg Kaiser), aquest es lamentava de l’escassetat del volum que li arribava en el lloc que ell ocupava. Altres coneguts també ens van avisar d’aquesta escassetat, per la qual cosa és just alertar al responsables del Liceu d’aquest problema a l'hora de programar amb orquestres històriques.

L’orquestra va engegar el foc musical amb el meravellós primer moviment de la simfonia París, on tot va traspuar transparència i alegria de viure, amb l’assoliment de preciosos colors orquestrals que, agradi o no alguns de llegir, només poden assolir-se amb l’ús dels instruments originals. La primera part del concert va ser sàviament construïda en base a un desplegament dels tres moviments de la simfonia alternant entre ells l’esmentada ària i altres pertanyents a Don Giovanni i Le nozze di Figaro.

Però si aquest concert serà recordat durant temps i temps, serà per la fulgurant i estratosfèrica versió del Concert per a clarinet i orquestra en la major, de Wolfgang Amadeus Mozart. Després d’una presentació en un excel.lent català a càrrec del propi solista (l’italià afincat a Barcelona Lorenzo Coppola), la suma de solista i orquestra germànica va donar com a resultat una de les màximes versions que poden escoltar-se d’un concert que, ben mirat, pot ser considerat com una despedida de Mozart d’aquest món.

En resum, un bon concert, malgrat que per alguns col.legues no fou suficient.