Cerca de crítiques

Enquesta

Lachenmann per emmudir

22/10/2015 |

 

Programa: Trio Catch

Lloc i dia:PETIT PALAU

 

El Petit Palau va acollir ahir al vespre el Trio Catch, format per Boglárka Pecze (clarinet), Eva Boesch (violoncel) i Sun Young Nam (piano). Van interpretar el Trio en La menor, op. 114 de Brahms i Allegro Sostenuto de Lachenmann, posant el llistó molt alt, en el marc del cicle Echo Rising Stars.

Un caramel abans de la suposada amargor. Això pretenia ser el Brahms del Trio en La menor, op. 114, preludi del plat fort de la nit, l’Allegro Sostenuto de Helmut Lachenmann. Però les dues peces que vam assaborir van tenir un regust dolç, malgrat la irreverència de Lachenmann. Era una obra tan ben escrita i executada que va resultar, fins i tot, plaent per als sentits, un fet que es dóna poc sovint en peces contemporànies.

El Trio Catch, format arran de la trobada de les seves joves integrants a l’acadèmia internacional de l’Ensemble Moden de Frankfurt, està especialitzat en música contemporània. Ha treballat amb compositors com Mark André, Georges Arpeghis, Beat Furrer o el mateix Lachenmann, per als quals han gravat CD’s i han fet enregistraments per a la ràdio. En tots els seus treballs han mostrat un alt nivell, i és que no només són unes solistes excepcionals, sinó que juntes són capaces d’emetre un so compacte i amable, sortejant les dificultats tècniques amb gran èxit.

En efecte, el trio va “atrapar” el públic. El Trio en La menor, op. 114 de Brahms fou escrit després que el compositor decidís abandonar la música. Per tant, és una peça que ens arriba com un bis tot just començar el concert. Segons Sergi Moreno, el glossador del concert, aquesta és l’obra que posseeix menor interès, però té una estructura molt sòlida i concisa en quatre moviments. L’Allegro comença amb melodies molt expressives que el violoncel i el clarinet s’encarregaven de fer lluir. El piano donava profunditat, però no actuà en cap moment com a instrument solista. Sun-Young Nam va desenvolupar molt bé el seu paper integrador. Les tres instrumentistes van arribar molt compenetrades al final del moviment.

L’Adagio començà amb la veu cantant. Una veu clara, malgrat els problemes que va tenir. La clarinetista Boglárka Pecze va haver de bufar diverses vegades una clau determinada que sembla que ahir molestava per a l’execució, fet que va distorsionar una mica el conjunt de l’audició. Després de l’entrada del clarinet, el cello va prendre protagonisme fins que tots dos instruments van entrar en diàleg. Unes frases molt ben explicades, plenes d’expressivitat i de dinàmiques ben resoltes.

El so del trio va resultar homogeni i recollit, però amb la força que requereix una peça romàntica. L’Andante Grazioso va arribar amb tonades rítmicament interessants, també amb un diàleg entre el violoncel i el clarinet. El piano feia de coixí, donant èmfasi a les dinàmiques, amb una articulació i un atac molt precisos.

El violoncel d’Eva Boesch va sonar vellutat i càlid, amb una interpretació fantàstica de la variació desenvolupant de Brahms. L’entwicklende Variation és un recurs que va emprar Schönberg, sobretot en la seva etapa post-romàntica. Tracta d’enunciar un tema i variar-lo de forma orgànica, introduint un desenvolupament en la variació fins que el tema es desintegra amb el naixement del següent. El Brahms va sonar, finalment, compacte i convincent.

Aleshores la violoncel·lista va adreçar-se a la sala per demanar tothom que s’acostés a l’escenari. Lachenmann és una música que no només entra per l’oïda, sinó que els moviments dels intèrprets són molt interessants de seguir. Allegro sostenuto és una obra minimalista, hereva de Nono i Stockhausen, després de passar pel sedàs de Pierre Schaeffer. Es tracta de tècniques compositives poc convencionals, però que no arriben a la radicalitat de les que, essent estrictament instrumentals, s’acosten a la música electrònica.

Tanmateix, és una música que pot sorprendre l’oient neòfit, sobretot si tenim en compte moments com el que va protagonitzar la clarinetista, que es va aixecar expressament per tocar l’instrument dins de la tapa del piano de cua, creant una nova sonoritat, ja que els harmònics del clarinet es barrejaven amb els de les cordes del piano, que era intervingut per Sun-Young Nam en un autèntic espectacle que barrejava elements melòdics amb percussius.

Es tracta d’una obra on la subtilesa arriba amb la seva màxima expressió, però això no vol dir que no sigui una obra molt virtuosa. La complexitat era evident, amb uns pianissimi extrems que contrastaven amb moments de més vigorositat. Tot eren juxtaposicions de sensacions, emocions, sentiments que l’artista trasllada al paper que, fins i tot, conduïen al silenci.

El Trio Catch, que rep el nom de l’Opus 4 de Thomas Adès –fet que ens indica la seva filiació amb la música contemporània-, ha gravat l’obra de Lachenmann per al segell Mode Records, i el disc sortirà al mercat aquest mateix any. Estarem atents a l’esdeveniment, perquè la seva interpretació va ser magistral.

Aina Vega Rofes
Núvol