Esther Pinyol (foto d’arxiu)

RESIDÈNCIES MUSICALS. Esther Pinyol, arpa. Elisabeth Franch, flauta. Marc Castellà, piano. Obres de Berthomieu, Bozza, Bazelaire, Salzedo, Rota, Turina, Scott. AUDITORI DE LA PEDRERA. 18 D’OCTUBRE DE 2015.

El cicle Residències Musicals a La Pedrera s’està consolidant com una magnífica plataforma per a una generació de músics catalans joves i amb molt de talent, que així poden mostrar el seu art en unes condicions òptimes en tres concerts al llarg de la temporada, ja sigui en solitari, formant duet o conjunts de cambra. Una iniciativa excel·lent que dinamitza i beneficia molt el món musical del país i que, a més, està tenint una bona resposta del públic. L’elecció dels tres residents de cada temporada (que protagonitzen tres concerts cadascun) ha estat sempre molt encertada des que va néixer el cicle, però a mesura que creix va refinant els criteris en tots els sentits, i això reverteix en la qualitat, la diversitat de propostes i l’originalitat dels repertoris. Tal com queda especialment palès en el cicle d’enguany, que tindrà com a residents el baríton Joan-Ramon Olivé, el pianista Ricard Rovirosa i l’arpista Esther Pinyol, que va inaugurar el cicle actual diumenge passat a la tarda amb un recital molt estimulant i ple de descobertes.

Esther Pinyol va néixer a Vilanova i la Geltrú fa vint-i-cinc anys i, tot i la seva joventut, ja és una de les millors arpistes catalanes actuals. Té una tècnica impecable que li permet treure un so net, polit, de gran precisió i molt equilibrat. La nitidesa de la pulsació fa que s’entengui tot de forma diàfana i la música flueix amb tots els seus racons i detalls ben audibles. S’hi afegeix una exquisida musicalitat i un sentit del discurs natural i coherent en tota mena d’estils. I la singular idiosincràsia del seu instrument, que l’obliga a repertoris compartits amb instrumentistes i formacions molt diversos, li ha permès desenvolupar una enorme flexibilitat i una facilitat de connexió amb els seus partenaires damunt l’escenari. Una empatia musical que també es va poder constatar en aquest concert de diumenge, en què Esther Pinyol va fer duo en diverses obres amb Elisabeth Franch, una jove flautista de gran talent i so depurat (i, per cert, ferma candidata a una futura Residència), i també amb el pianista Marc Castellà, músic de toc precís i refinat, molt eficaç, amb qui Esther Pinyol va trobar una gran complicitat.

Però aquest concert encara va tenir un altre element destacat, inesperat i molt valuós: el repertori escollit per Esther Pinyol va ser un sorprenent i esplèndid ventall d’obres del segle XX, per a arpa i flauta o arpa i piano, totes bellíssimes i de gran qualitat, algunes de les quals mai no s’havien sentit al nostre país. Un programa equilibrat i molt ben escollit, lluny d’adaptacions i repertoris fressats, i que potencia l’immens arsenal sonor i tímbric de l’arpa, i les seves capacitats combinatives amb la flauta i el piano. Delicioses, les cinc Nuances del francès Marc Berthomieu, o les Dues impressions d’Eugène Bozza, etèries i d’esperit impressionista; la Fantasiestück de Paul Bazelaire, més experimental i als marges de la tonalitat; brillants el Tango i la Rumba de Carlos Salzedo, autor també d’una fascinant Chanson dans la nuit que va provocar un dels moments màgics de la vetllada; o la sorprenent i excitant Sonata per a flauta i arpa del saxofonista anglès Andy Scott. Però menció especial mereixen la formidable Sonata per a flauta i arpa de Nino Rota, composta el 1937 i que ratifica aquest compositor italià com un dels grans del segle passat, i el Ciclo plateresco per a arpa i piano de Joaquín Turina, una obra exquisida i evocadora, d’aire impressionista i subtils pinzellades populars; dues obres pràcticament desconegudes i que podem catalogar com a autèntiques obres mestres d’aquest repertori.