La soprano Marta Mathéu (foto d’arxiu)

INTÈRPRETS CATALANS. Marta Mathéu, soprano. Francisco Poyato, piano. Obres de Granados, Falla, Vives i Turina. PETIT PALAU. 20 D’ OCTUBRE DE 2015.

Amb un programa que girava entorn de la figura d’Enric Granados, compositor de qui l’any vinent es commemora el centenari de la mort, la soprano Marta Mathéu i el pianista Francisco Poyato van actuar al Petit Palau oferint un concert dedicat a cançons de Manuel de Falla, Amadeu Vives, Joaquín Turina i, per descomptat, del mateix compositor lleidatà. Un recull de cançons de compositors coetanis escrites entre els anys 1900 i 1917 en què el folklore, el gust per la tradició popular, aquella mirada cap a l’Espanya del segle XVIII i els inicis del XIX que sempre van marcar l’estil de Granados i, evidentment, la poesia del Segle d’Or i del Romanticisme, esdevé una font d’ inspiració constant per a aquells autors.

La soprano Marta Mathéu, coneixedora d’un amplíssim repertori que abraça un període emmarcat del Barroc a la música contemporània, i el pianista Francisco Poyato, un veritable referent en el gènere del lied, amb una vintena d’anys de docència repartits entre les classes impartides al Mozarteum de Salzburg i des de l’any 2001 a l’ESMUC, van confegir un programa dedicat a la primera part a les Tonadillas i Canciones amatorias de Granados, a les quals van seguir l’Álbum de juventud, les primeres composicions per a veu i piano de Manuel de Falla escrites l’any 1900, una selecció de les Canciones epigramáticas d’Amadeu Vives, amb textos de Cervantes i populars, i el Poema en forma de canciones de Turina sobre paraules de Ramón de Campoamor.

Davant d’un públic no gaire nombrós –el concert coincidia amb el del baríton Christian Gerhaher i la Freiburger Barockorchester al Liceu–, Marta Mathéu va cantar amb la gràcia i l’encant que reclamen aquestes partitures, amb una naturalitat en l’expressió que manifestava tot el context suggestiu que emana de la vintena de cançons programades. Però soprano i pianista van saber capbussar-se amb la subtilesa suficient dins el refinament que posseeixen cadascun dels títols i extreure’n el màxim de qualitat, detallisme i mestratge compositiu, que en ocasions es perd per versions massa marcades per un excés d’espontaneïtat i fins i tot de superficialitat. Exposar amb el màxim de naturalitat la línia melòdica –amb el suport d’un extraordinari acompanyament pianístic servit per Poyato– va ser una constant en la interpretació de Mathéu. La música i lletra de les Tonadillas (amb tot el món de majos i majas que tant bé va copsar Granados en les Goyescas per a piano i en la seva òpera homònima), que retrata tot el regust castís del Madrid del XVIII, va ser meravellosament entès per Mathéu, que va cantar amb gràcia i espontaneïtat, però també amb una subtilesa refinada que va arribar al punt màxim amb la sublim “La maja y el ruiseñor”. La seguretat en els aguts, el profund estudi de la dicció com l’exposat en “Tus ojillos negros” o la bravura i fortalesa amb què va cantar la cançó de Falla “Olas gigantes” sobre paraules de Bécquer, ens mostraven diferents registres d’una cantant que se sentia i ens feia sentir a gust amb cadascun dels títols. Va treure el màxim partit de les paraules, tant del refinament de Luis de Góngora o Cervantes com del satíric poema El retrato de Isabela (anònim del segle XVIII) de les escollides Canciones epigramáticas de Vives, i atorgant a cada autor i a cadascun dels seus versos el punt just per manifestar tot l’essencial del seu aspecte creatiu. Un recital que va cloure amb la cèlebre tonadilla de Granados Tra la lá y el punteado, en què novament Mathéu i Poyato van recollir els aplaudiments d’un públic injustament escàs però unànimement encantat amb la interpretació de la música llegada per uns compositors que van saber reflectir el més essencial dels poemes escollits.