Cerca de crítiques

Enquesta

Llums i ombres amb Vilde Frang

22/10/2015 |

 

Programa: Vilde Frang i Nicolas Altstaedt. «Lockenhaus on tour»

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Aquest cap de setmana la temporada de cambra de l’Auditori ens ha ofert un concert protagonitzat per la jove violinista noruega Vilde Frang i el violoncel·lista francoalemany Nicolas Altstaedt, acompanyats pel viola James Boyd i el pianista Alexander Lonquich.

El concert es presentava sota el títol «Lockenhaus on tour», en al·lusió al festival de cambra que es fa en aquesta localitat austríaca, del qual Altstaedt és director artístic. Amb un programa integrat per obres de Strauss i de Brahms, va ser un concert molt intens.

La intensitat va venir donada, en primer lloc, per les dues obres. Tant el Quartet amb piano op. 13 de Strauss com el Quartet amb piano núm. 1 op. 25 de Brahms són obres de joventut, que traspuen la rebel·lia i l’esclat d’un romanticisme exaltat. Els quatre intèrprets que vam sentir van executar les dues obres de manera eficient i resolutiva, amb sentit d’unitat i una gran solvència tècnica, però el resultat va ser millorable.

Vilde Frang, que havíem vist la temporada passada dins la temporada de l’OBC, és una violinista competent, que demostra un bon domini tècnic, però té una mancança important: l’absència d’un so potent. Frega les cordes amb seguretat i decisió, però el so del seu violí Vuillaume no és incisiu i de seguida es veu eclipsat pels instrumentistes que l’acompanyen. Només quan toca sola, o bé quan els altres la secunden amb un acompanyament tènue, aconsegueix fer-se sentir.

Si Vilde Frang va pecar d’un so poc audible, el pianista Alexander Lonquich, per contra, tocava massa fort de manera sovintejada i a vegades arribava gairebé a tapar els tres intèrprets de corda fregada. Els millors instrumentistes van ser el viola britànic James Boyd, amb un so càlid, penetrant i ple d’emotivitat, i el violoncel·lista Nicolas Altstaedt. Es tracta, doncs, de quatre intèrprets molt bons que van demostrar una gran vàlua individualment. Però com a formació cambrística no van saber trobar l’equilibri tímbric entre els quatre instruments perquè es distingissin cadascun i poguessin acoblar-se entre si sense fer-se ombra.

La música de cambra és un gènere molt difícil perquè no n’hi ha prou que els intèrprets siguin excel·lents, sinó que cal un treball de fons molt intens per arribar a la comunió entre tots els integrants del conjunt. Malgrat que el resultat de Frang, Altstaedt, Boyd i Lonquich va ser satisfactori perquè tècnicament van ratllar la perfecció, no va haver-hi la compenetració que de manera inexcusable requereix la cambra. Va ser, sens dubte, un bon concert, ple de llums, però també amb algunes ombres.

Elsa Álvarez Forges
Núvol