La presentació en concert d’un disc tot just editat, sense ser un fenomen nou, és cada cop més habitual. Christian Gerhaher debutava al Liceu amb un flamant CD dedicat a Mozart sota el braç, tot i que en la seva actuació hi va haver diferències significatives. D’entrada, la simfonia que, amb els seus moviments disgregats, va puntuar les àries no va ser la núm. 36 Linz sinó la núm. 31 París. L’altra notable divergència va ser que, comptat i debatut, Gerhaher va cantar molt menys que en la gravació i que alguna de les peces triades entre les tres òperes compostes per Mozart amb llibrets de Da Ponte era xocant: en concert, l’efectivitat de Metà di voi qua vadano de Don Giovanni és limitada.

Gerhaher va abordar cada ària amb una extrema meticulositat, posant el seu vellutat timbre de baríton líric, clar i de projecció no prou generosa en un espai de les dimensions del Liceu, al servei d’un fraseig ric en inflexions. Massa ric, fins i tot? El Mozart del cantant alemany va sonar alambinat, més preocupat de caracteritzar cada frase, cada paraula, amb un color diferent que d’aconseguir una línia fluida. En les set àries interpretades (inclosa la de Così fan tutte de propina), va estar més convincent com a senyor que com a criat, com a Almaviva que com a Figaro.

Com al disc, Gerhaher va comptar amb l’esplèndida Orquestra Barroca de Friburg, liderada per Gottfried von der Goltz. La Simfonia París va rebre una lectura de gran nitidesa i equilibri, si bé en altres ocasions la formació alemanya ha exhibit més mordent, mentre que Lorenzo Coppola al clarinet d’ amore va exacerbar els contrastos del Concert KV622 (al preu d’alguna esgarrinxada) tot assolint la serenitat necessària en l’immarcescible adagio coronat per unes originals variacions en la represa del tema central.