Cerca de crítiques

Enquesta

La Missa de Bach per The King's Consort a l'Auditori

Incompatibilitat cromàtica, bellesa sonora

17/7/2004 |

 

Obra: Missa en si menor, de Johann Sebastian Bach
Intèrprets: The King's Consort; Kirsten Blase, soprano; Robin Blaze, contratenor; James Gilchrist, tenor; Peter Harvey, baix.
Director: Robert King.
Lloc: Auditori.
Dia: Dijous, 15 de juliol de 2004.


Una de les obres més magnànimes de J.S. Bach, la Missa en si menor, va irrompre de forma inhabitual per a un mes de juliol a l'Auditori, de la batuta d'un dels directors més originals del panorama actual europeu: Robert King. Lluny de la sabuda tibantor britànica, King va oferir una interpretació jovial i generosa en moviments al capdavant dels excel·lents músics anglesos del King's Consort. Com a curiositat, el director, molt enèrgic, va enllaçar sense treva els passatges, i els espectadors gairebé no tenien temps de tossir. La sorprenent (o potser no tant, tenint en compte la procedència de la formació) incompatibilitat cromàtica dels vestits de les membres del cor i de l'orquestra (verds, violetes i fins i tot un blau turquesa d'una fagotista, sense oblidar el gran contrast que oferia una cantant del cor, cremada com un escamarlà, al costat del blanc llet de les seves companyes) es feia perdonar davant la bellesa del so que van desplegar.

Del grup de solistes, tots de gran nivell, va destacar per la seva expressió riallera i còmplice la soprano Kirsten Blase. En cada una de les seves intervencions, realitzades amb una veu clara i ben temperada, va ser capaç de transmetre la joia de cantar, fent participar d'una manera subtil el públic d'aquest art sublim. El contratenor, Robin Blaze, que en la seva primera ària (Quid sedes) semblava sobreinterpretar el passatge amb maneres exagerades, va emocionar els assistents en l'Agnus Dei amb una versió sòbria i continguda, tal com aquesta peça requereix. Per la seva banda, el tenor, James Gilchrist, es va veure eclipsat per l'elegància de les dues flautes travesseres en el duet per a soprano i tenor Domine Deus, i després es va refer en el Benedictus i Hosanna del Sanctus. Però el gran protagonista de la nit va ser el cor, que es va endur l'entusiasme del públic manifestat en aplaudiments eterns. En la primera fuga, el Kyrie, les veus corals eren tan potents i alhora dolces que semblava que «la humani
tat sencera implorés misericòrdia», tal com deia Philip Spitta, el biògraf de Bach del segle XIX. També es va lluir en el Crucifixus del Credo i en el Sanctus. Al final del concert, davant de tanta sumptuositat bachiana, fins i tot el públic no creient va marxar sadollat d'una bona dosi d'art sacre musical.

Valèria Gaillard
El Punt