Cerca de crítiques

Enquesta

Interruptus

18/10/2015 |

 

Programa: El violoncel d'Alisa Weilerstein i la Cinquena de Beethoven

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

‘- Appppaquí!!!! A aquesta mossa l’ha vestida el diable!!!’

Amb aquesta caritativa opinió una veïna va comentar de forma delicada a la seva amiga que no li acabava d’agradar el vestit amb cua que Alisa Weilerstein havia triat per lluir la nit de dissabte a l’Auditori. No estem aquí per valorar aquesta mena de coses, tot i que la nostra opinió sí que tenim. El que sí que pot ser possible és que el diable decidís en un dels moments de major clímax del Largo inicial del Concert per a violoncel núm. 2 de Xostakóvitx que una corda petés i forcés una desconcertant interrupció d’uns minuts.

Potser no he assistit (encara) a milers de concerts, però segur que a uns quants centenars i mai m’havia trobat en una situació com aquesta. D’altres de rocambolesques sí, un exemple aquí. A més durant l’Allegretto la Weilerstein va decidir intercanviar l’arc amb un cellista de l’orquestra. Tot plegat massa accidentat per a un concert greu i introspectiu, darrera obra concertista de Xostakóvitx, on la solista va demostrar el seu caràcter, força interpretativa i gran expressivitat. Weilerstein,de nena obsessionada amb Jacqueline du Pre, i que fa uns mesos ha gravat el Concert d’Elgar amb el mateix Barenboim, té diverses vinculacions veneçolanes i col·labora amb el programa ‘El Sistema’. Potser per aquest fet l’entesa amb el director Diego Matheuz i amb l’OBC va ser òptima oferint una més que correcte versió. Per acabar un espèndit Minuet de la Suite nº 1 de JS Bach de propina.

Abans, la primera audició de ‘...secreta desolación...’ del joveníssim Joan Magrané, premi Reina Sofía 2014 de composició qui va introduir-la tractant de donar algunes claus per a la seva comprensió. L’obra, estructurada en tres parts, s’inicia amb una molt subtil reelaboració tímbrica de la primera secció del Preludi del Parsifal, seguida d’una fase d’exuberant inestabilitat a base d’onades de sons harmònics de les cordes, de la ressonància de les quals sorgeix el final on el La bemoll inicial torna a fixar  un horitzó cap on la música es dissol i sublima. El públic un pèl estupefacte va aplaudir amb correcció però sense gaire entusiasme.

Finalment , una molt notable Cinquena de Beethoven a ritme vivíssim que va demostrar la millora en les cordes que està vivint l’orquestra. Una bona notícia.

Ignasi Albors
Catclàssics