La majoria de criticastres del món salven la seva profunda ignorància del repertori contemporani ressenyant les obres d’autors vius amb epítets com ara interessant, conceptual i afegiu-hi el mot vacu que vulgueu. Darrerament, l’escena catalana de formacions especialitzades en contemporània (penso ens els Crossing Lines Ensemble, per exemple) ha reivindicat un nou tipus de concerts i d’interpretacions que mostren sense complexes un tipus d’escolta i de concert que afronta el gaudi i fins i tot el risible com a centre. No fa menys intel·lectualoide ni menys entenimentat eixir d’un concert d’obres d’autors del XXI, a qui encara podem abraçar i saludar, cridant a ple pulmó Que bé que m’ho he passat! El gaudi de l’oient no desmereix ni l’esforç de l’intèrpret ni la perícia del compositor.

Tot això ve a tomb per dos concerts meravellosos a l’Auditori, dos vespres en els què m’ho vaig passar de conya, de puta mare vaja, on vaig gaudir com un porcot. Primer, la meravellosa estrena de les Sampler Series de l’Auditori que ens regala Santi Barguñó (gràcies, rei!) i que ja s’han convertit amb justícia en la perla més interessant de la programació d’aquest equipament, així com una de les cites ineludibles de la sonoritat que es fa Barcelona. Concert extraordinari, pensamental i (SÍ!) divertidíssim de Simon Steen-Andersen i l’Ensemble Ascolta amb aquesta Inszenierte Nacht en què els músics redimensionen algun dels clàssics de la nocturnitat musical d’occident amb un humor intel·ligentíssim.

L’orgia sonora comença amb una versió del Schlummert ein de la Cantata BWV 82 de Bach, aquí traduïda en un quartet de veu gravada, acompanyament de violoncel, sintetitzador i trombó. L’ària es va repetint ad nauseam quan l’escenari s’enfosqueix i el sintetitzador engreixa progressivament la veu del cantant absent mentre el trombó vibra estentòriament amb la seva glotis fictícia. Espectacular moment de música, amb silencis que es podien mastegar, mentre el violoncel es desafinava paulatinament. Escena meravellosa també la dels intèrprets recreant el Träumerei de Schumann i dels infants, interpretat a la percussió amb l’ajuda de metrònoms per a cada una de les notes: brutal! El somni queda interromput per una versió discotequera de Der Hölle Rache interpretada al cant pel trompetista Markus Schwind, amb un acompanyament electrònic delirant i una bola de febre del dissabte nit coronant la sala Martorell de l’Auditori. Servidor es pixava de riure. Com és que el públic no ho feia més? Quin concertàs, quina alegria! Quina pena que sonés el despertador. L’hora se’ns va passar volant!

Els bons resultats pedagògics de l’Esmuc es certifiquen als concerts de primer nivell que ens ofereix l’escola, protagonitzats per antics alumnes de la casa. Caldria publicitar molt més concerts intervencions com la de Frames, magnífic quartet de percussions que hauria merescut una parròquia molt més nombrosa que els quatre gats que vàrem deixar-nos caure a la Sala Tete Montoliu de l’Auditori per escoltar la meravellosa The so-called laws of nature de David Lang. Minimalista en l’esperit de la repetició de patrons rítmics, la peça destaca no obstant pels sons que s’escapen a la rutina maquinària que imposa als solistes, palesa en una segona part meravellosa per a barres metàl·liques i bateria (llàstima que l’acústica de la sala no aguantava gaire els harmònics, d’una bellesa espectacular) i una tercera part ordida amb porcellanes que va posar a prova la qualitat immensa dels percussionistes Ferran Carceller, Miquel Vich, Rubén Martínez i Feliu Ribera. Quatre cracks. Un altre concert fantàstic. Que bé que m’ho vaig passar!