El gris va ser el color predominant en el decorat i el vestuari de la producció de Nabucco que obria la temporada operística del Liceu, envoltada de noves protestes laborals i una allau inèdita de polítics. Les característiques no gaire positives associades al color es van encomanar al conjunt d’una representació correcta més que no pas exaltant, malgrat que, si algun tret distintiu tenen les primeres òperes de Verdi, és el seu tremp irrefrenable. Sort vam tenir que, des del fossat, Daniel Oren imposés una lectura carregada de testosterona, fent avançar el convuls drama amb mà implacable. L’orquestra va respondre amb apropiada brillantor però en aquest títol el cor és la veritable pedra de toc. En el dia que s’anunciava el nomenament de Conxita Garcia com a directora, la formació va brodar les seves intervencions, en especial el sempre esperat Va, pensiero, atacat amb emotiva introspecció (i amb un bis agafat pels pèls).

Ambrogio Maestri va ser un Nabucco irregular, més segur com a pare enfollit que com a tirà cruel. La veu no sempre va tenir prou mordent, amb un so caigut que posava en perill l’afinació i un abús del portamento que derivava en tic. La carrera de Martina Serafin ha evolucionat molt des del començament al costat del seu pare, Harald, un dels grans noms de l’opereta a Àustria, abordant ara rols terrorífics com Abigaille. Les notes hi eren, encara que l’agut fos dur i el greu mat; els salts mortals entre registres van estar ben resolts, i les agilitats en general eren correctes. Van faltar a la cita les dosis necessàries de verí en el fraseig, tot i que, a canvi, l’escena de la mort va ser prou emotiva.

Comptat i debatut, la prestació més homogènia va ser la de Vitalij Kowaljow, un Zaccaria, si no cavernós, sí d’innegable noblesa en la línia, servit per una veu ben arrodonida. Un so blanquejant va treure enters a l’Ismaele de Roberto de Biasio, mentre que Marianna Pizzolato va fer tot el que es pot fer amb un paper desagraït com el de Fenena. Fluixos Javier Palacios (Abdallo) i Anna Puche (Anna), mentre que Alessandro Guerzoni (marit de Serafin) va ser un rotund Gran Sacerdot.

Falta de risc

Les referències a l’Holocaust del muntatge de Daniele Abbado van ser una simple excusa en una producció sense tensió que va caure en flagrants contradiccions (¿els jueus ajudant la mateixa Abigaille, que els vol massacrar?). Aquesta és la mena de proposta compartida per diversos teatres que, per la seva falta de risc i to impersonal, dóna mala fama al terme coproducció.