Després que, en la inauguració de la nova temporada amb una òpera tan significada com Nabucco, l'entrada d'Artur Mas fos rebuda al Liceu amb un llarg aplaudiment, incitat per un “Visca el president!”, una imaginava que, un cop el cor del teatre acabés de cantar el Va pensiero, hi hauria crits d'independència. A la manera dels italians coetanis de Verdi, que, en sentir el lament dels jueus oprimits, hi van reconèixer les seves ànsies d'alliberar-se de l'ocupant austríac i de construir un estat que, en aquest cas, unificaria territoris. No va ser així i una dubta que el públic assistent pugui sentir-se com un esclau, però alguna cosa ha canviat des de l'any 1999 en què, en la reinauguració del teatre, va aixecar-se per aplaudir els reis d'Espanya!

No hi va haver crits d'independència, però el cèlebre Va pensiero va provocar tants aplaudiments que el cor va repetir-lo. Va semblar una interpretació meditada. Amb el cor agrupat, va ser el millor moment d'una posada en escena pobra d'idees i mancada de bellesa. De manera fins a cert punt sorprenent, el públic va entusiasmar-se amb la direcció musical de Daniel Orien, tan aplaudit com Mas i el Va pensiero. Però aquest Nabucco, una òpera amb un llibret delirant que pren volada amb alguns passatges musicals inspirats propis del seu compositor, va resultar avorrit i ni va salvar-lo la solidesa del baríton Ambrogio Maestri (Nabucco) i la convicció de Martina Serafin, que sembla encarnar Agibaille amb la idea que és dolenta perquè ningú l'estima. Potser per això la soprano austríaca va semblar una mica estrident en els aguts, però prou commovedora amb el fraseig que revela la feblesa del personatge.