Inauguració commemorativa, perquè va ser un 7 d'octubre (del 1999) quan es va reobrir el Gran Teatre del Liceu després dels cinc anys d'obres motivades per l'incendi. També, perquè aquesta és la primera òpera important que va cantar al Liceu el tenor Josep Carreras, en el paper modest però significatiu d'Ismaele. I també perquè amb Nabucco, el 1950, el públic català va redescobrir aquesta òpera, aleshores totalment oblidada, i avui dia, en canvi, força popular i que ha fet omplir el teatre del tot. Un gran Nabucco l'hem tingut en el baríton Ambrogio Maestri,que després d'interpretar el monarca desconcertat per un llamp diví recupera les forces i acaba derrotant la seva filla (il·legítima) Abigaille.

Magnífic Maestri, que ha donat força i empenta a tota l'actuació i sobretot a la darrera ària, en la qual emprèn amb l'espasa el comandament dels seus fidels assiris (després d'invocar el Déu de Judà! ­astúcies del llibretista Solera, que el que volia era patriotitzar els milanesos, que, atònits, es van sentir commoguts per l'ara famós Va pensiero, que el cor, magnífic en tot moment sota la direcció de Conxita Garcia, va bisar com avui dia és de rigor).com a Abigaille es va distingir Martina Serafin, ja coneguda al

Liceu (Der Rosenkavalier, Tosca). Hi va haver qui li trobava la veu lletja, però és que a la seva Abigaille, Verdi se separa dels criteris del bel canto per donar un cant expressiu i violent a una lluitadora malvada i d'origen obscur, que empresona el seu propi pare. És la primera gran soprano verdiana del llarg seguit de creacions del seu autor. Força bé (malgrat algun moment decandit) del baix Kowaljow com a Zaccaria (les esplèndides àries del qual són un dels plats forts de l'òpera), i molt bé el tenor Roberto De Biasio com a Ismaele, però millor encara la seva parella escènica, Marianna Pizzolato, una Fenena amb una veu càlida i molt emotiva. Llàstima que la seva ària arribi gairebé al final de l'obra. Anna Puche, Javier Palacios i Alessandro Guerzoni van completar un repartiment afavorit per una orquestra realment brillant sota la direcció de l'il·lustre Daniel Oren, que tant sovint ha dirigit aquest títol a l'Arena di Verona i també a Jerusalem. Va ser justament ovacionat pel públic, que, en canvi, va protestar una mica, sense gaire convicció, per la producció que, moderna sense lletjor, va consistir més que res a fer moure els personatges, no sempre amb encert. Uns pocs capgrossos de plàstic eren a escena sense que se sabés ben bé per què.