CRÍTICA

Giuseppe Verdi, Nabucco. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. A. Maestri, M. Serafin, V. Kowaljov, R. De Biasio, M. Pizzolato, A. Guerzoni, J. Palacios, A. Puche. Dir. Mus.: D. Oren. Dir. Esc.: D. Abbado. Gran Teatre del Liceu, 7-10-2015.

L’òpera sempre és contemporània, perquè l’escoltem i la rellegim des del present. A punt d’entrar al Liceu, sota la pluja, topo amb les pancartes i els xiulets dels treballadors del teatre, que reclamen el compliment dels pactes entre direcció i Comitè d’empresa. A les escales, com si res no passés, hi ha tot déu que compra i talla bacallà a Catalunya: hi sobresurt el cap del basquetmaniàtic Garcia Albiol, que és d’aquesta mena de gent que deu pensar que Verdi copià el Va, pensiero de Nana Mouskouri, i també hi veig la stupenda Miquel Iceta, a qui imagino ballant al saló de casa a ritme de cabaletta. Enmig de tanta corbata, de tant de banquer i de tanta conselleria provisional (els burgesos de la capital ja no són el que eren: hauríeu de veure l’avidesa amb la què endrapen els bocadillos, per l’amor de déu!) dono gràcies a l’altíssim pels anarquistes tan civilitzats que tenim a Barcelona: en altres temps, aquí hi fotrien un petard i pringaríem fins i tot els pobres.

Quan Artur Mas entra al palcu, un liceista crida Visca el president! i una gran part del teatre aplaudeix el Molt Honorable durant més d’un minut. Quan acaba la claca, una senyora crida Pilota! i l’antimasisme (o l’antiprocessisme, vés a saber) aplaudeix poc més de deu segons. Al meu costat, un famós advocat socialista arrufa al nas, perquè això del mas-sianisme deu ser contrari fins i tot als seus ideals comunistoides de joventut, mentre una respectable femella del meu davant –d’aquelles senyores que fa cara de dir-se Mari Carmen o Tutuna– ha aplaudit amb tanta força que li cau la bossa als peus. Des d’aquí, entre directors de diari i presentadors mediàtics, m’acosto de nou a Nabucco, la primera obra mestra de Verdi que ho és, a banda de la música, perquè és el primer pas de la configuració verdiana del teatre cantat com a mirall d’un col·lectiu que busca afirmar-se a través de líders incapaços de gestionar la seva vida emocional. Quines coses…

Així es Nabucco, mandatari d’aparença totpoderosa que aconsegueix ser rei de reis a pesar de la seva egolatria paranoica, que assoleix el màxim mentre veu morir desganada la seva pròpia fillastra. La producció de Daniele Abbado intenta retratar el rei de Babilònia com un buròcrata del Novecento sobrepassat pel present, una espècie de Schindler elefantós incapaç de gestionar les corrues de desvagats que avui recorden els immigrants de Síria: l’escena d’Immenso Jehova està notòriament inspirada en el tram final de la pel·lícula de Spielberg i el temple del primer acte recorda al memorial berlinès de Peter Eisenman. Abbado situa així el drama verdià com a preludi de l’holocaust jueu i d’una Europa metrallada per la seva pròpia desídia i vanitat, però la producció s’acaba deslluint per un excessiu estatisme i en metàfores massa fàcils. L’escassa mobilitat del protagonista i el poc convenciment teatral van acabar pesant en una producció benintencionada però tediosa.

Ambrogio Maestri no és la veu més adequada per encarnar Nabucco. Canònic en Falstaff i a l’Eilisir, el baríton de Pavia té una veu massa alleugerida pel monarca, la qual cosa deriva sovint en aguts engolats, portamenti allà Nucci, una línia de cant no sempre ben criada i una zona greu artificiosa. Martina Serafin té un timbre suficientment metàl·lic per afrontar Abigaille, però la soprano vienesa no té prou carnassa per excel·lir en la particel·la, a la que va salvar amb dignitat (brillant només en la seva darrera intervenció) a base de disparar aguts escanyats i un registre greu que va resultar inaudible. Vitali Kowaljov no té el registre greu per afrontar Zaccaria i –a partir d’aquí– poca cosa pot fer en aquesta lliga. Hi ha mil tenors que poden afrontar Ismaele: la tria de Roberto de Biasio, simplement incomprensible. Excel·lent Fenena de Marianna Pizzolato, a pesar d’un últim agut fallit. De Guerzoni, més val no parlar-ne. Puche, fantàstica: va a més.

Veterà de l’Arena di Verona i de la pirotècnia en general, Daniel Oren va dirigir com a ell li agrada: gestualitat paquidèrmica i exagerada en la testosterona, disparant entrades amb certa brusquedat i aprofitant els instants de major xumba-xumba per excitar al màxim una orquestra indiscutiblement entregada. L’israelià va aconseguir moments de bona intimitat al Deh perdona i va treure tota l’energia possible al cor del teatre, el gran triomfador de la nit, al què no va parar d’exigir més i més volum (calen més efectius!). Justament premiat bisant el greatest hit de l’òpera, el cor de la casa respira tranquil finalment amb la direcció de Conxita Badia, a qui desitgem molta sort després del fracàs estrepitós de l’adquisició de Peter Burian. Vist aquest afer i el cast d’aquest Nabucco caldria preguntar Christina Scheppelman quin són els criteris artístics a partir dels quals es trien les veus al Liceu. Si ens guiem per aquest Nabucco, la cosa és francament millorable.