La fam d'òpera, el foc real i el moment polític escalfen el Liceu

El Nabucco del Gran Teatre tenia tots els trumfos. Inaugurar la temporada amb un drama líric de Verdi sobre la deportació del poble jueu ­que no és dels títols verdians més representats al Liceu­, i fer-ho en la veu del gran Ambrogio Maestri com a rei babilònic, la soprano Martina Serafin al paper de cruel hereva al tron, el mestre Daniel Oren a la batuta i el cor del Gran Teatre com a absolut protagonista ­amb Conxita Garcia ratificada com a directora (l'enhorabona!)­, aquesta fórmula, dèiem, és clar que no podia naufragar.

Per molta tendència al patiment que hi hagi a les partitures de Verdi ­en contrast amb la pluja tropical que queia a la Rambla­ , i per molt austera que fos la posada en escena de Daniele Abbado. el muntatge funcionava. El fill de Claudio Abbado ha optat per traslladar l'acció d'aquesta obra de joventut de Verdi, inspirada en el Nabucodonosor d'Anicet-Bourgeois i Francis Cornue, fins a l'Europa del nazisme. No transcorre a Israel i Babilònia cinc segles abans de Crist, sinó en escenaris del genocidi, encara que prou abstractes, ja que en l'imaginari del públic ja hi ha subjacent tota la informació emocional que necessita: el cementiri que és destruït, el desert on cal buscar la veritat i un foc.

Sí, un foc real, de propà, el que encén la venjativa hereva quan descobreix que en realitat no és filla del rei i que a l'escenari del Liceu sonava a mal presagi. "No cal preocuparse ­sosté la direcció tècnica del teatre-, el Liceu abans s'inundarà que tornarà a cremar". Una mica sí que va pujar la temperatura quan abans de començar la funció va arribar Artur Mas a la llotja presidencial i un espontani va llançar un "Visca el president!" des d'una altra de propera a l'escenari.

"El Liceu és afortunadament una casa de concòrdia i cultura a la qual va la gent independentment de la seva ideologia", comentaven d'altres. "No ho dubteu, li demanarem un bis del `Va pensiero' al mestre Oren". Un bis que efectivament es va produir, perquè els aplaudiments arribat el final d'aquest famós cant coral a la llibertat van ser ben entusiastes. El públic es va deixar anar. I va aconseguir la resposta del director d'orquestra israelià, que sempre és generós arribat aquest moment de Nabucco. Era la primera vegada en molt de temps que es bisava al Liceu, i a més amb un cor, potser l'únic que es presta a aquest tipus d'homenatge a l'òpera. Fos pel que fos, ahir a la nit la classe política catalana, que sempre ha costat de portar a l'òpera, semblava haver pres el teatre de la Rambla.

Amb Mas es van asseure els habituals, la delegada del Govern, María Llanos de Luna; el secretari d'Estat Cultura, Jose María Lasalle; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, així com representants del teatre, aquesta vegada amb les incorporacions de Salvador Alemany com a president del Consell de Mecenatge, i Xavier Coll, que ha substituït Manolo Bertrand a la presidència de la Societat de Propietaris del Liceu. L'Ajuntament no havia enviat cap autoritat. Estava prevista la presència de Berta Sureda, la comissionada de Cultura, però va haver d'excusarse per raons de caire personal. Però el fet més curiós tenia lloc a la llotja del costat, on es diria que les eleccions del 27-S encara s'havien de celebrar: Oriol Junqueras, d'ERC, compartia espai amb Miquel Iceta (PSC) i Xavier García Albiol (PP).

I de fet també s'esperava Inés Arrimadas, de Ciutadans, que finalment es va excusar. Però l'amo de la sala va ser Oren, el que es va emportar els aplaudiments més importants. Orquestra i cor van satisfer, així com Maestri, el baríton italià, que ja es va distingir en temporades recents en un paper còmic de L'elisir d'Amore i en el del Baró Scarpia, de la Tosca de Puccini, i que ahir va estar una mica sense agilitat en algunes àries. Martina Serafin ­la va tenir el Liceu de Mariscala del Caballero de la Rosa, no fa tant­ també es va emportar la seva ració d'aplaudiments.

El teatre lluïa ahir, més per dins que per fora. Havia desplegat la catifa vermella i repintat les parets del hall. I és més, havia disposat una nova senyalització trilingüe ­el teatre aspira així a la internacionalització (dels 36 periodistes que hi havia a la sala, mitja dotzena venien de fora)­ amb la qual és més fàcil trobar el camí fins a les localitats. Tot i això, la façana desentonava: el Cercle del Liceu lluïa al seu balcó una malla verda per evitar despreniments.com estan els permisos de l'Ajuntament per començar la reforma de la tan atrotinada façana? A baix, els treballadors es manifestaven: el teatre continua devent-los pagues després d'haver abaixat el sou i d'haver fet acomiadaments.