Cerca de crítiques

Enquesta

Brillant Ginastera

4/10/2015 |

 

Programa: El violí de Joshua Bell i el Bolero de Ravel

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El segon concert de temporada de l’OBC es bastia sobre dos idees: una estrella del violí i una obra molt popular. Malgrat això, i tot i quedar relegada del programa a un segon pla, la Estancia de Ginastera en va ser el més destacat.

Abans però el merescut homenatge al mestre Oltra recentment traspassat amb la interpretació de la versió orquestral del seu poema simfònic L’Alimara, de 1983.

La Simfonia espanyola de Lalo no és ben bé una simfonia ni li sabem trobar l’espanyolitat enlloc, més enllà d'alguna referència a danses que suposadament tenen aquest origen. Més aviat és una suite o simfonia concertant força fàtua que serveix al lluïment del divo de torn, en aquest cas el mediàtic Joshua Bell que va exhibir un so net i preciós del seu Stradivarius tant en Lalo com en la propina, la Meditació de Thais de Massenet.

Després de la pausa l’emblemàtica Estancia del compositor argentí d’origen català Alberto Ginastera. Música programàtica que descriu a partir de danses de la música popular argentina un dia en un ranxo de la Pampa argentina. Cal celebrar la idea d’intercalar la música amb el text del ‘Martin Fierro’ de José Hernández que la va inspirar amb la poderosa veu del rapsoda Fernando Rios. L’orquestra va saber dotar de l’ànim adequat aquesta rítmica música on es perceben primer les influències de Copland i també d’Stravinsky.

Finalment Ravel, clar protagonista d’aquest inici de temporada, ja que trobem en els tres primers concerts obres seves. El famosíssim Bolero, precursor del minimalisme on una frase musical es va repetint, deliciosament orquestrada i accelerada fins a un explosiu final. Peça que li agrada molt a Bo Derek i que regala instants de glòria a cadascun dels solistes de qualsevol orquestra i que va palesar la desigual qualitat de la secció de vents que caldria fer reflexionar als responsables.

El director Ramón Tebar va haver d’esforçar-se en reduir el so d’una orquestra que segueix tendint a incrementar el seu so i que pateix amb els pianissimi. Per la seva banda el públic, molt mal educat, no va parar d’estossegar i fer sorolls diversos (ara una trucada a mòbil, ara un paraigües que cau ...). Res ha canviat.

Ignasi Albors
Catclàssics