La proposta era imbatible: dues obres mestres de la polifonia sacra del Renaixement per una de les formacions que defensa millor aquest repertori. A l’hora de la veritat, les expectatives van quedar esmicolades per l’impacte causat per The Tallis Scholars en el concert inaugural del Cicle Coral Orfeó Català. Després de 42 anys d’una carrera plena d’èxits, el cor creat i dirigit per Peter Phillips té un estil inconfusible, basat en una llarga llista de virtuts que es poden resumir en aquestes: una afinació miraculosa -alguns finals de frase s’han d’escoltar per creure-; una claredat entre les veus i una unanimitat en els atacs immaculades, i una ductilitat del so, des de la solidesa dels baixos fins a la puresa de les sopranos, només possible gràcies a l’escolta atenta entre els seus integrants. Són qualitats que podrien vorejar el preciosisme si no fos per l’esmolada sensibilitat musical de Peter Phillips. Per descomptat, són ben possibles lectures més carnoses, més extravertides fins i tot, però The Tallis Scholars mostren com pocs la capacitat de colpir l’esperit amb la inflexió més imperceptible.

I a fe que el van colpir, ben agombolats per la reverberació justa de la basílica del Pi. En la Missae Papae Marcelli de Palestrina, Phillips va estar tan atent al diàleg fluid entre els petits grups vocals com a la plenitud gens demostrativa dels passatges de conjunt. Per la seva banda, l’ Officium Defunctorum de Victoria va estar banyat per una llum salvífica que no va devaluar la força dels fragments més punyents (un calfred arribava en l’evocació de “ de poenis inferni ”). El breu himne O nata lux de Tallis va perllongar una mica més l’estada al setè cel.