Hi ha concerts que recordes per una sola nota que et deixa estabornit i se t’apareix, de nit, com una visió encantada. Ahir fou aquell agut, al bell mig de la titànica Missa Papae Marcelli de Palestrina. El tenor Chris Watson havia estat esperant aquella nota del Sanctus tot el dia, fins i tot us diria que l’havia preludiada dematins davant del mirall o mentre aterrava a Barcelona acotxat pel Mediterrani. El cantant, immens durant tot el concert dels Tallis, va falcar-se sobre les puntes del peu, va degustar perfectament la de del Dominus Deus, i va disparar una o celestial, una o que va viatjar ràpidament des dels dits podals, passant per l’anus, degudament dilatat, recolzant-se al pit i coronant-se en la glotis arrodonida del tenor, escultura natural com la cúpula de Santa Maria del Pi. Hi ha notes després de les quals hom hauria d’aturar el concert, servir amablement a la concurrència alguns exemplars de la sèrie D número 4 de Partagàs i repartir grans onades de Knockando. Posi’m una mica més de gel, tingui la bondat.

Hi hagueren moltes coses més, evidentment, en aquesta enorme interpretació de Palestrina. Entenc, per exemple, que totes les formacions d’Europa es disputin com aigua de maig la veu del baix Jimmy Holliday, espaterrant de presència, d’un timbre meravellós i tan encantat d’haver-se conegut que a voltes gesticulava com un solista i no pas com un so més del magma coral (que algú ens el porti al Palau a fer de Jesús, que la cosa pot ser memorable). Els Tallis no varen poder dissimular pegues menors, com el so un pèl mat de les sopranos a l’inici del concert i la discreció de Caroline Trevor com a alto, que va treure suc a la contraposició entre la seva veu en diàleg amb la resta de femelles del cor.

Hi ha gestos premonitoris. A la segona part del concert, Philips va tornar al claustre del Pi amb la partitura de Palestrina i no pas la de l’Officium Defunctorum del nostre geni de Victoria. Si bé la interpretació de la missa fúnebre va tenir moments excelsos com un Libera me encisador (només llastrat per la presència de petards al carrer, que palesen aquesta mania que tenim els mediterranis de celebrar-ho tot fotent soroll), els cantaires del Tallis no havien estudiat la partitura amb igual estima. S’hi va notar molta més lectura a vista, les veus femenines van baixar de to i la direcció elèctrica de Philips (amb un gest no sempre fàcil d’identificar) va convertir l’Offertorium en una pista d’aterratge no sempre segura. A aquest Officium li va mancar un pèl més de picantor, del caràcter espontani i sorprenent amb què encara avui ens encisa de Victoria. Potser els Tallis estaven pensant ja en el seu concert número dos mil, avui a Saint John’s…

Una basílica plena de gom a gom certifica que a Barcelona hi ha set de bona coralitat. Agraïm a Víctor Garcia de Gomar la tossuderia per programar concerts com el d’ahir, que prestigien la programació del Palau. Només per aquella sola nota, ahir va valer la pena viure.