Hi ha fórmules i decrets per consagrar temples, però els fets, el ritual, és imprescindible. I aquest que se celebra cada any a Vilabertran ja podria certificar que disposem d’una canònica del Lied. Res no és mes consubstancial al missatge transcendent que el cant i la música, i aquestes sessions ens porten a agrair el privilegi que suposen. La mezzo Sarah Connolly és una cantant excepcional. Presenta trets que donen mostra d’una sensibilitat singular. No és normal que cantants de primer nivell facin compatible amb tanta qualitat i, sobretot, eficàcia, el que suposa abordar el terreny del lied, la cançó que sintetitzaescenaiintimitat, ambl’òpera.

I aquesta experiència amb lieder de Schubert, de Schumann, Roussel i Britten i cançons de Gurney o àries de Turina amb la mezzo Connolly i Malcolm Martineau al piano – excepcional i sensible – la consagra. És curiós que tot escrivint un s’adona que, en la música i l’art, la paraula consagrar coincideix amb la que s’utilitza en l’acció religiosa...

Els aficionats a aquesta art del liedquecadavegadaomplen lanau de la magnífica església de Santa Maria podran comparar amb sessions anteriors la varietat d’opcions vocals, no tan sols en registre sinó en la manera d’abordar la cançó. La veu plena, l’emissió vocal d’escena, contrasta amb la senzillesa i la naturalitat, i amb la varietat de matisos que és el cas de la senyora Connolly. I la brillantor i dolçor del seu registre agut, al costat de la ressonànciadelgreu. Elseuterrenyideal va culminar en l’Ave Maria de Schubert, després de la pau que transmet aquesta espècie de berceuse que és el segon de les Ellens Gesang de l’op. 52. Del més íntim i col · loquial a l’expressió romàntica de Frauenliebe und Leben de Schumann.

Quina dicció magnífica en el cant sense privilegiar l’emissió de coll sinó la paraula, natural. L’exercici dramàtic, amb la ductilitat del piano de Martineau, que portava al seu torn la cançó, evoluciona a la tensió de la frase i culmina a Nun hast du mir, compensada amb una subtil naturalitat. L’estil es modifica i passa al modernisme de Roussel, en el seu color adequat i la recerca de la ressonància. Jardins quecoincideixenaBrittenambuns matisos de simpatia en les cordes del piano, alhora que en la recerca d’harmonia als baixos, i un crescendo expressiu que porta la veu, del racconto anterior, al sentiment.

Finalment els poc coneguts – encara que resulti paradoxal – tant Gurney com Turina arriben eloqüents, i en el cas de les àries, i en la propina de les cançons de Falla, amb un savoir faire molt sensible en la resolució dels finals de frase. Gràcies.