Matthias Goerne, amb els polzes amunt dirigits als músics, va expressar la seva emoció pel resultat d'una brillant interpretació de La cançó de la terra, de Mahler, amb els arranjaments de Schöberg. L'execució de l'esglaiadora obra va deixar sense alè, dissabte, la canònica de Vilabertran. El públic, dret, no va parar d'aclamar durant gairebé 10 minuts els protagonistes d'aquesta aposta musical sorgida d'una idea del carismàtic baríton alemany i recolzada per Jordi Roch, director de la mostra. El cantant, juntament amb el gran tenor nord-americà Charles Reid i un magistral Josep Pons, al capdavant d'una formació integrada per destacats solistes i el Dalia Quartet, van escenificar un d'aquells miracles que només són possibles en un marc com el de la Schubertíada.

Impressionant execució d'aquest cicle de sis cançons que parteixen de poemes xinesos i un del mateix Mahler, en què el compositor compendia el seu llegat musical. Els aspectes espirituals i terrenals convergeixen en uns relats que canten a la fugacitat dels moments lluminosos de la vida i a la impossibilitat d'aconseguir res de permanent enfront de la inexorabilitat de la mort. La flama de l'emoció es va encendre de seguida i no es va interrompre fins a l'últim dels silencis. El mèrit no només va residir en els que encapçalen el cartell del programa, sinó en la interpretació dels instrumentistes del conjunt, amb inspirades aportacions d'Álvaro Octavio (flauta), Sebastián Gimeno (oboè), Dani Espasa (harmònium), i Alexander Schmalcz, pianista que acompanya Goerne en els seus recitals.

El nivell d'aquests intèrprets, procedents de prestigioses formacions internacionals i del país, ja s'havia posat de manifest en la càlida, colorista i sensual versió de Prélude à l'après-midi d'un faune, de Debussy. Però la prova de foc va ser el viatge per la commovedora obra mahleriana. El trànsit pel món bàquic, l'angoixa d'El solitari a la tardor, els alegres passatges de la joventut i la bellesa, i l'efusiva ebrietat d'El borratxo a la primavera condueixen la gravetat del dramàtic i extens últim moviment del comiat, amb Goerne desplegant la seva extrema i escruixidora expressivitat per escenificar la transcendentalitat dels versos. «No vagaré mai per terres llunyanes. El meu cor està tranquil i espera la seva hora», canta. Un poderós i líric Reid, en alternança amb el baríton, va brillar desgranant fins a l'última gota d'emoció de les seves intervencions. Pons va acoblar a la perfecció la conjunció d'elements. Inoblidable.