Encert total que la Schubertíada hagipresentatelsarranjamentsque Arnold Schönberg va fer del Prélude à l’après-midi d’un faune de Debussy i de la simfonia cantada que és Das Lied von der Erde de Mahler.

La concepció cambrística permet copsar l’essència de les obres i confirmar-ne la indiscutible qualitat.

Resultat ?“ Ewig... Ewig ...”(així acaba Das Lied ...), perquè “ per sempre més ” quedarà el record del que ha estat un dels concerts de l’any.

Pulcra i matisada la direcció de Josep Pons davant d’un impecable conjunt instrumental de 14 músics.

Es notava el treball a consciència, així com les ganes de fer bona música amb una excel·lent comunicació entre ells, mirant-se i repartint joc davant del gest precís i generós de Pons: per moments, va planar el record de l’enyorada Orquestra de Cambra del Teatre Lliure.

Assumia la part de tenor Charles Reid, amb volum vocal estentori, però afrontant sense problemes les inclemències d’una tessitura impossible i amb excel·lents resultats gràcies a una projecció contundent.

Al seu costat, l’esperadíssim Matthias Goerne, veritable prolongació del que canta: en el gest, en la miradaienunaveumatisada, pulcra, flexible, que riu, que plora i que bressola en funció del sentit del text, de cada frase i de cada paraula... Lliçó d’estil i lliçó estètica, la d’aquest incommensurable artista.

Ple a vessar – que va comportar un retard de gairebé mitja hora pel caos amb les entrades – i entusiasme contagiat a l’auditori, que va mantenir un emotiu silenci després que Goerne hagués cantat el darrer “ Ewig...”. Totalment merescut.