Amb Mahler sempre convé estar previnguda, especialment si té lloc a la canònica de Vilabertran i ve servit amb la millor de les orquestres de cambra que pot fabricar­se per a una ocasió especial.

Sobretot si arriba transparent, servit per la batuta de Josep Pons i en les veus del vibrant tenor Charles Reid i del mega baríton Matthias Goerne, que aquest any ha volgut anar una mica més enllà en la seva habitual presència ala Schubertíada i ha proposat La Cançó de la Terra en la versió per a cambra d’Arnold Schönberg.

(Compte! Per als qui no haguessin pogut escoltar­lo ahir a la nit, avui té previst un recital de Schumann).

Cap liceista ni amant de la música no va voler perdre’s l’esdeveniment, el conseller Mascarell inclòs – la canònica de Vilabertran semblava un Vueling –, i el cert és que va resultar realment torbador. El públic del festival, que sap que amb Goerne el lied és sempre molt més que un esdeveniment estètic, va sucumbir ahir alanit a aquesta capacitat que té el baríton de convertir en còsmica fins i tot l’experiència més terrenal.

“ Una bona copa de vi en el moment just val més que tots els regnes d’aquesta terra!”, escrivia Li Bai, el poeta errant de la Dinastia Tang. Així començava el primer dels sis moviments sobre poemes xinesos en què es va basar Mahler per a aquest cicle de cançons.

Aquí hi ha la bellesa en forma de reflexos –“ Tot es veu al revés al pavelló de porcellana verda i blanca ”, canten –, esclats del sol daurat sobre les aigües resplendents, que reflecteixen els membres esvelts de les noies joves agafant flors... afanyant­-se els nois amb valerosos cavalls...“ Sobreles flors i l’herba vacil·len les peülles, trepitgen precipitadament com una tempesta les desmaiades flors”.

La densa bellesa es va tancar amb una ovació de cinc minuts, amb tota la canònica dempeus

Fins que arriba el moment en què “ el vent bufa fred per les ombres dels meus avets”. La bellesa de la vida... ilamort. La bellesa densa, que es va tancar amb una ovació de cinc minuts, amb tota la canònica dempeus.

Josep Pons va fer honor ales textures cambrístiques de la peça dirigint una formació d’instrumentistes – molts d’ells provenen de la Camerata 432, que originalment era l’orquestra de la Schubertíada – que demostra com de preparades estan les nostres noves generacions de músics: un quintet de corda més un altre de vent itres percussionistes, flanquejats pel piano d’Alexander Schmalcz (acompanyant de Goerne) ilacelesta i l’harmònium de Dani Espasa.

Però dèiem que per acostar­se a Mahler – o permetre que ens envaeixi – sempre és convenient una visió completa, de l’home tremend i el seu tremend romanticisme. Està bé recordar que el mateix individu que agafava uns poemes xinesos i componia gairebé una Simfonia de la Terra, mostravalasegüentmestriaisensibilitat a les seves cartes a la seva esposa Alma:

“ Continuo donant voltes a aquesta obsessió que s’ha fixat en aquest caparró que jo tant estimo respecte que desitges continuar sent tu mateixa. Tu escrius: tu ila meva música. Perdona’m, però també hem de discutir això. Com t’imagines la vida matrimonial d’un home i una dona que tots dos són compositors ? Tens idea de com de ridícula idegradant que, amb el temps, arribaria a ser inevitablement per a nosaltres dos una relació tan competitiva com aquesta ? Què passarà si just quan t’arriba la inspiració, et veus obligada a atendre la casa o qualsevol tasca que es presentés ?(...) Tu no has de tenir més que una sola professió: la de fer­me feliç. Has de renunciar a tot això que és superficial (totelqueconcerneixlateva personalitat i la teva feina). T’has de lliurar amisense condicions, has de sotmetre la teva vida futura en tots els seus detalls als meus desitjos i necessitats, i no has de desitjar res més que el meu amor”. La cançó de totes les terres, vaja.