Va sortir a l'escenari de l'Espai Ter i es va desfermar la màgia. D'aspecte angelical i aire adolescent, la seva tendra mirada ho va embolcallar tot. Jan Lisiecki (Calgary, 1995) és, als 20 anys, un dels talents del teclat amb més pàgines glorioses per escriure en el futur. Res que no sabés qui va assistir al seu debut a Palau 100, tot i que aquest cop la seva actuació va ser sensiblement millor.

I és que la de Torroella era una altra història. Un repte. Ni més ni menys que interpretar dos dels concerts que Chopin va escriure per a piano i orquestra amb una producció dissenyada pel festival juntament amb la Simfònica del Vallès, molt ben dirigida pel seu titular, Rubén Gimeno, des d'una encertada visió de l'encaix amb el solista. Èxit conjunt, amb bravos, xiulets i sincopades palmes que van obligar l'artista a oferir el Nocturn número 20 i, segon, el Vals número 2 de l'autorper compensar una acollida tan entusiasta.

Lisiecki, de pares polonesos, és un especialista en Chopin com ja va demostrar a Barcelona interpretant la integral dels 12 estudis del compositor. Però en aquesta ocasió, acompanyat per una implicada simfònica, la seva prodigiosa digitació i la frescor, fantasia i virtuosisme van brotar amb molta més intensitat i emoció. És tota una experiència veure'l projectar sobre el piano amb una tècnica impecable la força del seu sentiment i sinceritat musicals.

Suat i concentrat va bolcar sobre el teclat, a vegades fins i tot aixecant-se lleugerament del seient per reafirmar la seva pulsió, tota la passió interpretativa. Intel·ligentment continguda, perquè Chopin així ho exigeix, però passió en definitiva per recrear obres de tanta profunditat. I una cosa també important: hi va haver química entre l'orquestra i el solista. Els músics no van parar d'aplaudir-lo després de les seves intervencions i van elogiar la seva actitud senzilla i el seu encant personal durant els assajos.

Aquest punt de seducció no forçada va ser un altre dels elements que van conquistar uns espectadors que van tenir des de l'inici la sensació de disfrutar de la vetllada més completa de la mostra, amb una simfònica sobre l'escenari i un diamant encara per acabar de polir però amb una personalitat pròpia que l'ha de convertir en una de les veus de l'instrument més notables del futur immediat.

GRAN MADURESA / Acostumat als recitals en solitari i a compartir el seu talent amb les millors orquestres del món, Lisiecki va demostrar una gran maduresa amb les seves versions dels concerts Número 2 en fa major i Número 1 en mi menor. En l'inicial va viatjar amb elegància i claredat expositives per les delicades textures, no exemptes de virtuosisme, d'aquesta romàntica i dramàtica peça en què destaca el Larghetto inspirat en un amor de joventut del compositor. En la segona obra que, tot i que porta el número 1 va ser la segona en l'ordre de composició, va resultar brillant l'execució del Romance-Larghetto en un exercici de belcantisme pianístic, i el Rondo-Vivace final, una virtuosa dansa ràpida que pianista i orquestra van resoldre amb brillantor. Els esmentats bisos, amb l'artista en solitari, van produir una verdadera commoció.