Sessió de cloenda del Festival de Santa Florentina, que té ara la seva seu a Caldes d’Estrac, una vila que sorprènpermoltesraons. Entred’altres, perquè el seu alcalde ha accedit a començar aquesta aventura cultural i, a més, en l’àmbit de la música clàssica. Una nota distintiva respecte a la

major part dels municipis costaners, que s’estimen més el soroll i l’èxit fàcil.

Aquesta sessió final mostrava caràcter de festa, i de fet el ple va ser total. Una hora abans, els tenors i el pianista, assajant i vocalitzant al voltant del piano.

Darrere de l’escenari, els encarregats del càtering de Boix havien muntat un agradable saló amb taules ben aixoplugades.

El cartell anunciava “ tres tenors ”, tres veus i personalitats de diferent caràcter. En el medi musical els tenors són uns senyors simpàtics, atractius, que es juguen la vida en els drames operístics i a l’escenari hi surten a donar-ho tot. Hi ha altres tipologies en la música: la dels violinistes, també estentoris encara que més seriosos de caràcter; els cel · listes, que adopten un estil més concentrat; els organistes, més de racons foscos; i els vents, dinàmics i trempats.com que som a l’estiu, permeteu-me aquestes digressions.

L’èxit d’un festival és connectar amb un públic a través de les seves propostes, i no és fàcil. I, quan s’aconsegueix, cal anar amb compte que la pressió del públic no condicioni al seu torn la varietat i la qualitat de les propostes. Això deia Manuel de Falla del seu admirat amic AmadeuVives, queelseuvalorcomamúsic es va veure limitat per donar-se a aquest públic madrileny a qui agradava sentir sempre el mateix. Les dialèctiques, sisesabenarticular, enriqueixen. IaquestFestival (sivolcontinuar amb majúscules) hauria d’aprofitar a més el fantàstic patrimoni cultural del Maresme, i en particular de Caldetes, que té referències picassianes de fons amb la FundacióPalau, referènciesmaragallianes, patrimoni monumental i historia.

De moment, el programa dels tenors era de caràcter general operísticidelluïmentalternantàriesasolo amb trios, encara que hi va haver un parell de cançons a trio que van fer diana en el nostre patrimoni musical, la Canço d’amor i de guerra de MartínezVallsilameravellosa Rosó que el compositor barceloní Josep Ribas i Gabriel va incloure en el seu sainet líric Pel teu amor, del 1922, portada a l’èxit per Emili Vendrell i sobretot per Gaietà Renom.

Deia que els tenors ho donen tot en escena i és cert, perquè aquest cop almenys dos d’ells van veure entelada per l’esforç, i possiblement les condicions climàtiques, la netedat de la seva veu, encara que vocalitzacions i una mica de te durant la pausa van alleugerir notòriament el problema i finalment van triomfar davant del seu públic. Els llums apuntaven als cantants, però també va merèixer l’aplaudiment el pianista Ricardo Estrada.