Pablo Suárez (foto d’arxiu)

Els darrers anys han proliferat a Barcelona els concerts per a un públic reduït que reviuen el format originari de cambra, perquè tenen lloc en “cambres” d’espais privats, generalment dedicats a la cultura, que conviden a sentir música de manera molt pròxima. Entre les iniciatives més recents d’aquest tipus d’oferta musical, s’hi ha afegit el taller de luteria dels germans Solé, que es troba al carrer de Santa Anna. La Montserrat i la Mercè Solé, juntament amb el seu germà Antoni, ja fa molts anys que es dediquen als instruments d’arc i tenen accés a grans instruments del segle XVIII i XIX, com l’Stradivari que pertanyia al violinista Alberto Lysy. El dijous 18 de juny aquest Stradivari visitava Barcelona portat per Solé Luthiers i es va poder sentir en mans del violinista madrileny Pablo Suárez, que va aprofitar l’oportunitat de tocar aquest magnífic instrument per interpretar les Sis sonates per a violí sol d’Eugène Ysaÿe.

Segurament no s’ha sentit gaires vegades a Barcelona un programa amb totes sis sonates. Interpretar-les és un repte d’una exigència que molt pocs violinistes al món poden afrontar i que es fa molt rarament per la complexitat tècnica de cadascuna d’aquestes peces, que al costat de les Sonates i Partites de Johann Sebastian Bach, i dels 24 Capricis de Paganini, formen el tercer gran pilar del repertori per a violí sol. Era, per tant, un concert que podíem qualificar d’extraordinari, tant per la possibilitat insòlita de sentir aquestes sis sonates en directe, com per fer-ho amb el so d’un dels violins que porten el nom del llegendari lutier de Cremona, Antonio Stradivari. Es tractava d’un violí construït el 1728 i que ara es coneix com l’ex-Lysy, perquè havia pertangut a aquest gran violinista argentí, deixeble predilecte de Yehudi Menuhin, per a qui va crear la International Menuhin Music Academy a Gstaad.

Sobre Pablo Suárez cal dir que és un dels noms que destaca en la generació actual per sota dels quaranta, que va estudiar amb Nicolas Chumachenco a Freiburg, amb Salvatore Accardo a Siena i amb Agustin Dumay a Brussel·les. També és professor del Conservatori Superior de Música d’Aragó i director musical i solista de l’Ensemble Praeteritum. De fet, el maig passat a Barcelona, al Palau de la Música Catalana, Suárez hi va actuar com a membre de l’Orquestra da Camera. No era la primera vegada que Suárez tocava les Sis sonates d’Ysaÿe en públic, i les va oferir sense interrupció, enfilant nota rere nota cadascun d’aquests monuments musicals, d’aquestes escultures sonores, com figures de Rodin, que Eugène Ysaÿe, un dels més grans intèrprets del violí del tombant de segle, va compondre entre el 1923 i el 1924 i que va dedicar a cadascun dels seus col·legues: la primera (en Sol menor) a Joseph Szigeti, la segona (en La menor) a Jacques Thibaud, la tercera (en Re menor) a George Enescu, la quarta (en Mi menor) a Fritz Kreisler, la cinquena (en Sol major) a Mathieu Crickboom i la sisena i última (en Mi major) al violinista espanyol Manuel Quiroga.

La dotzena d’assistents que omplien la petita sala de concerts del taller Solé Luthiers va tenir el privilegi de contemplar la unitat que es va produir entre violí, compositor i intèrpret. Aquests tres factors imprescindibles en la música van formar, durant una hora i mitja, un triangle perfecte amb el cos, el so i el sentiment. Pablo Suárez va interpretar aquestes Sis sonates d’Ysaÿe mesurant amb precisió de forma i d’intensitat, d’estructura i de color, buscant tota la paleta de sons que només un Stradivari pot donar, des dels greus més amplis, que van canviant de timbre, fins a arribar a l’última nota de la corda Mi, que semblava esclatar en l’aire en mil fragments de llum. Suárez és un violinista especial, que no s’acontenta volent repetir models preestablerts, que no vol seguir cap tradició, sinó que vol trobar les seves veritats i mostrar-les tal com són, sense artificis. El seu tacte del violí és net i clar, concís i nítid, amb un contacte de l’arc més subtil que no pas incisiu, que explora noves sonoritats. La seva expressió està més atenta a la mirada interior que a l’observador de fora. L’experiència que està fent amb la música del XVIII, amb el conjunt instrumental que ha creat, l’Ensemble Praeteritum, el porta pels camins de la història que l’allunyen de l’arravatament del romanticisme per acostar-lo cap a una altra mena de rauxa musical regida per la genialitat atemporal de Vivaldi, més narrativa, més dramàtica. Això permet a Suárez donar contenció al virtuosisme i a la sentimentalitat d’Ysaÿe, semblant a l’elegància francòfona, que és lírica i alhora cartesiana, que no perd el cap ni el cor, però extasia de bellesa. Suárez va mostrar el discurs musical de cada sonata amb sentit de conjunt, sense desconnexió entre cadascuna de les sis sonates i entre els diversos moviments amb què estan formades. Una concepció de totalitat que va transmetre al públic, que l’escoltava concentrat gairebé sense alè, portat per la veu màgica del violí. Una experiència de culte amb aire clandestí, que va omplir aquell pis de Ciutat Vella d’una emoció que es va anar fent densa fins a esclatar amb forts aplaudiments.