La comèdia necessita un sentit precís del ritme, efervescència i, si parlem d’una de les joies del repertori buffo italià, com Don Pasquale, també unes gotes ben dosificades de sentiment que allunyin aquest títol de la implacable maquinària de rellotgeria de les millors peces de Rossini. Podem riure de valent de les cabòries del provecte protagonista de Donizetti en el seu intent de casar-se amb una joveneta, però també hem de sentir, encara que sigui fugisserament, empatia pel seu anhel comprensible de no quedar-se sol.

D’empatia amb Don Pasquale, el muntatge de Laurent Pelly no en mostra gens ni mica, i de sentit de la comèdia, no gaire més. Més enllà d’encerts puntuals (el decorat capgirat de Chantal Thomas, obvi reflex del trasbals que Norina/Sofronia causa en el seu suposat espòs), sorprèn que un director expert (i brillant) en el gènere no tregui més suc de l’obra, com si s’hagués limitat a agafar del congelador quatre gags malgirbats i passar-los a corre-cuita pel microones, invocant en va pel camí el cinema italià dels anys 50 i 60.

Aquesta grisa coproducció del Liceu, estrenada l’any passat a Santa Fe, va tenir el seu equivalent en la batuta de Diego Matheuz, un dels valors sorgits a recer del sistema a Veneçuela. La polarització extrema és un dels mals de la direcció d’orquestra moderna i Matheuz va navegar entre rampells accelerats que posaven a prova la capacitat d’articulació de l’orquestra (amb resultats poc reeixits) i esllanguiments que estroncaven la circulació de la música i curtcircuitaven la pulsió còmica. Si l’orquestra ha tingut dies millors, el cor també, a l’espera que arribi el nou director que redreci el rumb de cara a una futura temporada amb no pocs reptes d’envergadura.

Lorenzo Regazzo va ser un Don Pasquale amb una inesgotable vena histriònica, ideal per retratar el vell xaruc, amant de fer carantoines i posturetes, que marca el muntatge. La veu va ser una altra cosa: curta pels extrems, volum limitat, només un fraseig incisiu va donar prou entitat a un personatge manipulat per tots. Valentina Nafornita va ser una Norina hiperactiva servida per una veu velada al centre i d’agut poc brillant, i discreta agilitat, mentre que Juan Francisco Gatell va ser un melós Ernesto amb un fraseig sempre de bon gust. Sort de Mariusz Kwiecien per apujar el llistó de la representació, amb un Malatesta ben servit per una veu vellutada de baríton líric i un cant expansiu alhora que flexible.

Els efectes de la vaga

L’obertura va començar molt abans que s’aixequés el teló, amb l’eixordadora protesta al carrer dels acomodadors del Liceu i L’Auditori en vaga, que va alentir l’entrada (la funció va començar prop d’un quart d’hora tard, i ahir els vaguistes van tallar la Rambla) per l’única porta oberta d’accés a una sala plena de paperets enganxats per indicar les localitats. Les externalitzacions les carrega el diable i ja és hora que algú s’encarregui de solucionar el conflicte. A més, sortir d’un teatre en estat de setge a les fosques per una porta lateral donava sensació de clandestinitat. ¿Però no havíem quedat que l’òpera era elitista?