Últim concert de Pablo González com a director titular de l'orquestra oficial de Catalunya. Han passat moltes coses en aquests cinc anys. Va accedir al càrrec després de l'etapa de Seiji Oue, que al seu torn va reemplaçar Ernest Martínez Izquierdo, successor del mestre Foster que va insistir a fer gires de lobby. Va continuar una etapa on almenys la música del segle XX era alguna cosa més als faristols, fins que va arribar Oue, un artista, però gens interessat a construir orquestra.

I Pablo González va arribar com a opció de joventut, encara que per construir cal tenir experiència en posar maons, i en companyia d'un director tècnic, el senyor Bou, i una inutilitat com a principal convidat (Mr. Krivine), van dissenyar temporades amb la pressió de la gestió políti cadeferta quillaen funciódel'espectacle i no de la cultura.

Quants anys s'han perdut. Una bona orquestra, amb una quantitat de molt bons músics, una mica a la deriva per falta d'un equip tècnic amb prou coneixements per dissenyar objectius i donar suport al director. I ara tornem a començar.... Hi ha assessors en aquesta OBC?, s'utilitzen?, es consulta amb els músics?, per què només té presència a Barcelona?, es fa alguna cosa per acostar les audiències de fora de la ciutat?

El concert en qüestió va comptar amb una orquestra amb m oltes cares desconegudes. Hi ha objectius clars quant als músics convidats, es pensa en els del país com a pedrera; i el concertino? El cert és que la corda va sonar convenientment bé amb els nostres en aquesta Novena Simfonia de Mahler, igual com els solistes, i nodiguemels metalls.Engeneral la resposta dels nostres músics ha estat molt bona, i el que queda és feina de direcció i de diàleg. Potser no hi va haver temps en aquesta versió una mica anodina, però amb bona intenció constructiva, de treballar les necessàries respiracions que subratllen desenllaços a Mahler, o dinàmiques que marquin contrastos en aquest discurs amb recursos del barroc.

Vaig trobar a faltar alguna cosa del canalla que és Mahler i més agilitat, encara que la marxa que tanca el segon va ser elegant. Un altre tema és la cohesió interior que necessita aquesta música, tensió fins i tot muscular que nuï els episodis en línia horitzontal. El final va ser emotiu, perquè a més González va utilitzar la metàfora lineal d'última simfonia, últim concert... El públic sensible va aplaudir dempeus. Merescut, perquè la seva feina com a director ha estat bona i amb il·lusió, encara que lluny d'imprimir titularitat.Had'obrirlesveles,recórrer ports; l'experiència més el coneixement fan bona parella. Per a ell no és final de camí, és només una etapa...

A nosaltres només ens queda continuar preguntant-nos què representa un luxe com aquesta orquestra per a la nostra societat, i per què no atreu per exemple els melòmans del Liceu, ni els de cicles privats. És l'orquestra que almenys ha de representar Barcelona i hauríem d'aprendre a gaudir-ne;finsitotésunbonexercici per reflexionar. Crec que la qualitat és el que ens hi ha de portar. Per què no debatre sobre això amb els aficionats? I un altre dia, si hi ha ocasió, podríem parlar sobre les metàfores.