Cerca de crítiques

Enquesta

Jessye Norman al Palau

Model perfecte

2/7/2004 |

 

Obres de Haydn, Mahler, Duparc i Falla. Jessye Norman, soprano. Mark Markham, piano. Ibercàmera, Barcelona, Palau de la Música, 30 de juny.

Els recitals de Jessye Norman es mouen dins d'uns paràmetres codificats de ja fa temps, un model perfecte que la soprano nord-americana aplica amb precisió mil·limètrica i que, un cop més, va aconseguir la rendició absoluta d'un públic devot com el de Barcelona, que va omplir el Palau (tot i els elevats preus) i que va corejar el seu nom en plena comunió amb aquesta deessa fascinadora. Que els apriorismes es complissin, tanmateix, no implica que no hi haguessin elements per comentar o, per què no, per blasmar en aquest recital que servia per celebrar el 20è aniversari d'Ibercàmera. La usura del registre agut, uns canvis de registres amb les costures a la vista, la calculada posada en escena, l'alambinament expressiu, el recargolament artificiós del fraseig són elements ja coneguts d'anteriors actuacions, tot i que cal admetre que, respecte al recital al Liceu, la veu mostrava de nou la voluptuositat tímbrica marca de la casa. No menys coneguts (i admirats) són el formifable domini tècnic, la capacitat d'acolorir la veu a voluntat i el capbussament al sentit més pregon de les peces que interpreta.

Avesats a veus més lleugeres, un instrument com el de Norman sobta d'entrada a l'Arianna a Naxos de Haydn, traduïda amb infinites gradacions. Mahler és un terreny més propici per a les virtuts de la soprano i, tot i que és ben possible oferir lectures més directes dels Rückert Lieder, l'estremiment provocat quan Norman va treure, amb un fervor abrusador, tots els frens al clímax d'Um Mitternacht, o la unció d'aquest miracle de lied que és Ich bin der Welt abhanden gekommen ens van permetre retrobar-nos amb la immensa artista que és Jessye Norman.

Quatre peces de Duparc, amb el piano deliqüescent del fidelíssim Mark Markham, van conduir el recital per un clima més confidencial (esplèndid el crescendo anímic de La Vie antérieure), trencat de soca-rel amb les Siete canciones populares españolas de Falla. Aplaudim el retorn d'aquest cicle al repertori de la soprano (ja el va interpretar al Palau fa un parell de lustres amb Pepe Romero a la guitarra) i la seva més que remarcable dicció, però si aquestes estripades i arrossegades de so ben fora d'estil són el que Jessye Norman entén per racial anem molt malament. Al costat d'una Nana de benvinguda delicadesa, vam tenir un Polo on Norman va sortir de mare, reduït a una paròdia de si mateix, amb greus tonants i explosius, tan impactants com fora de lloc. Com és habitual, la festiva tercera part (els evidents problemes de mobilitat van fer que Norman reduís les entrades i sortides i concentrés les propines) va combinar Strauss, espirituals negres (un corprenedor Deep River) i, com en els dos darrers concerts, un jazzístic Summertime. Un final perfecte per a un model perfecte.

Xavier Cester
Avui