Uns acords inicials espaterrants, amb dosis ingents de terribilità, una corda serpentejant amunt i avall abans de llançar-se a una cursa frenètica agombolada per una fusta espurnejant i un metall lacerant. Els escassos minuts de l’obertura de Don Giovanni van ser la síntesi perfecta de tota la grandesa posterior de la versió de René Jacobs de la magistral òpera de Mozart. Una lectura que, no per ser en concert, va estar mancada d’alè teatral, no generat tant pels moviments dels cantants per l’escenari com per la concepció del director belga: volcànica, vibrant, rica en textures, accents i gradacions, alhora que amb una fantasia libèrrima en l’embelliment de les línies vocals, en els petits afegitons musicals i, sobretot, en l’acompanyament dels recitatius per part de Sebastian Wienand al fortepiano. Jacobs té en l’Orquestra Barroca de Freiburg el vehicle ideal per poder fer realitat la seva visió, un conjunt entusiasta d’una calidesa sonora irresistible: el teatre sorgia dels seus faristols. A més, la concertino Petra Müllejans va estar sempre atenta en els escassos desajustos que el gest monòton i impertorbable del director no resolia: més que un mestre concertador en el sentit tradicional, Jacobs és un inspirador.

Algunes veus eren les mateixes de la versió discogràfica editada el 2007 per Harmonia Mundi, com el Don Giovanni de Johannes Weisser, que ha madurat notablement la seva interpretació, combinant seducció i amenaça amb una ferma presència vocal. El desgast de l’instrument no va impedir que Marcos Fink fos un Leporello facundiós, mentre que Jeremy Ovenden va ser tot elegància com a Don Ottavio. Va ser curiós comprovar com tant la veu generosa de Birgitte Christensen com a Donna Anna com la temperamental Donna Elvira d’Alexandrina Pendatchanska convencessin més en el primer acte que en el segon. La lleugera Zerlina de Sunhae Im, un Tareq Nazmi més ajustat com a Commendatore que com a Masetto i un entonat Cor de Cambra del Palau completaven un bon equip vocal.

Aquesta va ser la penúltima etapa del projecte Mozart de Jacobs amb el Palau: ningú s’anima a allargar-lo amb Idomeneo, Entführung, Clemenza? Sisplau!