Cerca de crítiques

Enquesta

Jessye Norman al Palau

Jessye Norman, la festa encantada d'Ibercamera

2/7/2004 |

 

INTÈRPRETS Jessye Norman, soprano, i Mark Marham, piano LOCAL Palau de la Música Catalana
DATA 30 de juny

Jessye Norman va superar tots els records dels seus grans concerts a Barcelona.

Jessye Norman va començar la seva fructífera relació amb la promotora Ibercamera el 21 de maig del 1992. Un dia abans, el Barça havia guanyat a Wembley i pels carrers es respirava eufòria, alegria que al Palau es va convertir en apoteosi amb un recital que la soprano va tancar amb els Brettl Lieder d'Arnold Schönberg.

Norman va repetir després, sovint en ocasions assenyalades, com el concert que va inaugurar la programació de l'Auditori, que es va acabar amb una llarga hora de bisos. El d'abans- d'ahir era el seu sisè concert per a Ibercamera, i servia així mateix per celebrar els 20 anys de treball d'aquesta empresa barcelonina apassionada per la música i pels seus artistes. Doncs bé, Norman els va regalar una de les seves millors nits.
La soprano va escalfar la veu amb la cantata Ariadna a Naxos, de Franz-Joseph Haydn, a la qual va donar un pertorbador halo crespuscular més pròxim al segle XX que al classicisme. Va continuar amb els Rückert- Lieder de Gustav Mahler, contemporani del seu Haydn, i va deixar per a la segona part quatre cançons d'Henri Duparc (sobre textos de Charles Baudelaire i Jean Lahor: poesia i música lunars) i les Set cançons populars espanyoles de Manuel de Falla, que ja havia cantat al Palau el 1989, abans de fitxar per Ibercamera.

Va ser l'apoteosi. Norman, amb una tècnica més impecable que mai --control de la respiració, incursions sense màcules en la seva veu més greu i aguts diàfans--, va rellegir les cançons de Falla donant-los un perfecte gust de teatre, molt ben acompanyada al piano per Mark Marham. Va arribar el torn dels bisos, que, diva aviciada, va començar amb una peça de resistència: Zueignung (Dedicatòria), de Richard Strauss, cançó que té tres estrofes que s'acaben amb un sentit "Habe dank" ("Gràcies"). Gràcies que Norman va seguir concedint amb quatre bisos més, entre ells el clàssic espiritual He's got the whole world in his hands i un últim Summertime fora de tots els registres, amb aires d'improvisació jazzística i subtilment reharmonitzat al piano per Markham. El deliri.

Joan Anton Cararach
El Periódico