Celebrar. Si comencem per les persones – que solen ser el més important –, el retrobament de Jordi Casas amb el Cor de Cambra del Palau, que va crear el 1990 i va dirigir fins al 2011.

Emotiu i fructífera que stconcert per al qual Casas va proposar una atractiva sèrie de madrigals de Monteverdi. Un compositor essencial que no es pot defugir enlaidentitatd’uncor, comtampoc no ho poden ser Victoria o Bach, i que tot i això reapareixen molt lentament. I a més – al marge del purisme que exigeix dir que aquest repertori està pensat per a un cor més petit (tampoc Bach no va pensar les obres per alpiano)–, veiemqueMonteverdilivamoltbéalCordeCambra.

I el seu treball va disposar de color, de bon exercici de contrastos, tensió dramàtica, homogeneïtat, bona resposta en els madrigalsteatrals, ifinsitotdemolt bon resultat en els solistes en estil i tècnica. Enhorabona a tots perquè no va sonar com un cos monocrom sinó com un bosc on es veien la llum i els matisos. Per què no disposar d’un grup petit de madrigalistes ? La bona alternança instrumental la va aportar amb sensibilitat el grup de solistes liderat per Corrado Bolsi.

El Cor de Cambra comen çaaixí el seu 25è aniversari, i el dia anterior el Lieder Camera, que dirigeix Elisenda Carrasco, també va celebrar els 25 a L’Auditori. El va crear Josep Vila i Casañas, director de l’Orfeó i prolífic compositor. D’ell es va estrenar Sanctus Missae amb doble cor, escrita amb notable ofici, amb actualitat en la gestió del llenguatge, amb trets modals, riquesa en passatges de multiplicitat de veus, encara que no vaig arribar a entendre el mecanisme del doble cor. Enhorabona. I també pel treball en profunditat d’un cor que amb l’OBC va mostrant sensibilitat i fortalesa.