No son els nens de Viena, en perfecta formacio i altures. Aquests, baixets, o mes alts, son a l'escenari seriosos, llegint les partitures amb una naturalitat que sorpren, en un perfil que sembla la seva muntanya de Montserrat, una meravella d'afi-nacio. Nomes van somriure a plaer quan va sortir el compositor Vivan-cos a saludar. Somriures d'antics camarades amb el seu exdirector.

Crida l'atencio la capacitat de concentracio, perque la majoria son molt petits, per cantar complexes intervaliques i desplagaments harmonics. Per exemple de l'obra es-trena de Vivancos O lux beata, d'es-tructura subtil i singular posada en escena. La musica assumeix a mes el poder de la melodia (Fonamenta eius) o els contrastos expressius (Salve Regina), i no es novetat pen-sar que els anys de feina amb l'Esco-lania han inspirat el treball creatiu de Vivancos, sobretot en proposar una emissio gens forgada i limpida.

Sempre he defensat la polifonia renaixentista com a gran escola i granmusica, pero quan avancem en aquestminimalisme enriquitveiem que la seva capacitat expressiva mes directa i la seva aparent senzi-llesa denoten una religiositat molt sensible. Encara que la polifonia dels temps de l'Escolania d'Irineu Segarra era un aliment mes potent.

De la historia montserratina vam escoltar al comengament una Salve Regina seva, dita amb escas empas-tament, Ave Maria d'Anselm Ferrer i Inviolata es Maria, d'Angel Ro-damilans, tot en bona unitat estilis-tica. Despres el vistos Vater Unser d'Arvo Part amb un petit grup de so-listes. He de dir que va ser un pro-grama altament reconfortant, que va agregar l'estetica de temps de crisi amb la mirada al cel a Litanies a la Vierge Noire de Poulenc amb el privilegi de les veus blanques. El final no va ser tan clar, amb el Salm 103 del belga Vic Nees, no tan consistent, i en el Psalm 48 d'Elgar en el qual va faltar l'esperit britanic de Cambridge o d'Oxford. La feina del nou director de l'Escolania, Lloreng Castello, sembla molt fina i eficag, almenys en aquests repertoris.