Si fa tot just cent anys Pau Casals va incorporar el violoncel solista a l’escenari del concert, ara disposem per al segle XXI d’una sèrie d’instrumentistes que – per esmentar-ne només tres dels que ens han visitat recentment, Queyras, Gabetta i Weilerstein – presenten ja tres maneres, tres perfils, sense que això els faci ser aliens a l’altre. Queyras, més proper en la sensibilitat a Bach, Gabetta, del món romàntic, i Weilerstein, en la qual Kodaly sembla haver trobat la intèrpret de la seva virtuosa Sonata, tan complexa i abocada amb tanta gràcia i musicalitat.

El recital de Weilerstein ens va deixar un gran moment en el seu Kodaly. La jove violoncel · lista disposa d’una ductilitat sorprenent en l’arc, límpid, d’ostentació en la gradació dinàmica i en els atacs, claredat en el so, en la bicordalitat, i virtuosisme a la seva mà esquerra que suma precisió i formidable afinació. Si hi afegim la brillantor de la seva dicció, que vaomplirlasalaambescàspúblic del Palau, som sens dubte davant una de les grans d’avui.

Sensible a ampliar el repertori d’aquest instrument – Britten és un clàssic gairebé –, ens va proposar, a més del breu tema que el compositor britànic va dedicar a Paul Sacher i que precedeix les onze variacions de diversos compositors, una agradable i convincent versió d’Omaramor, un petit poema en el qual el seu compatriota Osvaldo Golijov deixa entreveure un tema famós de Gardel. Però d’aquest a Bach, hi ha un llarg camí, i la versió que la violoncel · lista va fer de la Suite núm. 3 ens fa pensar que la intèrpretdisposadellibertatenlaseva manera d’entendre la partitura, encara que hi ha un límit, i no pot alterar les essències. Va fer una lectura en molts moments massa romàntica, amb un fraseig que estira la frase, alterant el gest barroc de Bach.