CRÍTICA

CICLE INTÈRPRETS CATALANS. Elena Copons, soprano. Francisco Poyato, piano. Obres de Toldrà, Mompou, Granados, Vives i Joaquim Serra. PETIT PALAU. 5 DE MAIG DE 2015.

Elena Copons és una cantant que dirigeix la seva carrera professional amb una gran intel·ligència i sentit. Sobre la base d’un instrument noble –una veu d’una bellesa ideal– i d’una formació molt sòlida, cada presència seva comporta el segell del repte responsablement assumit; i, per tant, amb garanties plenes de reeixir en el sentit més integral de l’expressió. Oimés si es produeix en l’àmbit del lied, en el qual els esmentats valors li permeten una identificació exacta.

Aquest és el cas del recital que ens ocupa, el repte del qual començava en el disseny d’un programa en què confluïen originalitat, risc, dificultat, coherència i manca de concessions; o sigui, autenticitat. Un recital dedicat exclusivament al lied català en una panoràmica inusualment variada d’autors i de concepcions. Toldrà, Mompou, Granados, Vives i Serra configuren un quadre, si bé força homogeni generacionalment, tanmateix definidor de sengles personalitats diferenciades. Potser només en els extrems de l’ordre del programa –Toldrà i Serra– es poden trobar concordances, mentre que Mompou és un músic sempre a part, i el casticisme refinat de Granados casa poc amb la teatralitat gairebé histriònica d’Amadeu Vives.

En definitiva, una gamma de registres molt àmplia i també molt apta per posar a prova les capacitats de la intèrpret; gamma a la qual la soprano va saber respondre molt bé. El Toldrà inicial va ser pulcre i elegant com requerien els quatre temes programats; la música del compositor de Vilanova és esmunyedissa en la subtilesa dels seus matisos i la cantant hi va estar amatent, en un treball ajustadíssim, que si va pecar d’alguna cosa, va ser de ser-hi precisament massa fidel, de no abandonar-se al seu propi segell personal. I en part això mateix es va esdevenir amb el cicle Combat del somni de Mompou, d’una dificultat extraordinària. La seva versió va ser molt exactament “mompouniana”, si se’m permet l’expressió. Cada nota va sonar diàfana, cristal·lina, amb l’expressivitat del compositor tan feta nota… rere nota…; i lamento que la insuficiència il·lustradora dels signes cal·ligràfics no em permetin mostrar millor el que vull exposar; i que, amb tot, espero que se m’interpreti. Els tempos van ser lents, cada nota va ser servida ben mastegada; ben elaborada; va ser, en definitiva, molt exactament Mompou, però també aquí potser hi hauria cabut un cert alè d’heterodòxia expressiva.

Elena Copons va saber copsar molt bé el rerefons de divertiment amable de tres de les cançons més conegudes de Granados, que va dotar de la vivor, de la picardia i el color que exigien; van ser versions molt ben acabades i amb el plus de llibertat que exigien.

Les cançons epigramàtiques d’Amadeu Vives, datades el 1915, en plena gran etapa creativa, constitueixen un bloc de soliloquis amb una suggestiva i a vegades irònica càrrega teatral. El component “intenció”, transmetre la fisonomia que dibuixen les cançons, és quelcom fonamental. Elena Copons va saber “interpretar-les” molt bé; o sigui, van ser molt ben “enteses”, molt ben penetrades en el seu esperit.

Joaquim Serra, feliç incorporació d’aquest compositor en un concert de culte normal, va ser un músic exquisit en el seu potencial creatiu tan oblidat. Les Cançons líriques i amoroses són paradigmàtiques en aquest sentit i així és també com les va servir la soprano terrassenca, amb sentit de l’elegància i de la distinció.

Francisco Poyato va oferir una esplèndida exhibició del seu reconegut ofici de pianista acompanyant. Va saber estar en tot moment en el punt ideal de presència i no presència, de notar-se i passar desapercebut; del ser al mateix temps coixí i suport i, si cal, pom fiable.

Nota a part. Un recital tan ric com aquest va ser seguit per un nombre molt reduït d’espectadors. Les bones intencions del cicle, dedicat a promoure intèrprets catalans, en aquest cas –i temo que no sigui només en aquest– va passar massa desapercebut. Els protagonistes, malgrat la seva joventut, ja han tingut oportunitat de mostrar llurs qualitats a casa nostra i, per tant, hi hauria d’haver un context de coneixement més generalitzat del que, gairebé sense excepció, s’esdevé amb els nostres músics. Aquí hi ha un problema de fons, no gens fàcil de resoldre, però del qual val la pena ésser-ne conscient i no deixar-lo de banda.