Cerca de crítiques

Enquesta

Homenatge pírric

7/5/2015 |

 

Programa: Vives: Bohemios, L'emigrant, La balanguera

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana. 4-5-15.

Hasmik Nahapetyan (Cosette), Alejandro Roy (Roberto), Lorenzo Moncloa (Víctor), Ismael Pons (un bohemi, Giraud). Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Miquel Ortega, director.   

 

La temporada de l’OSV presenta atractius, sovint lloats, en una línia que l’obliga a reinventar-se i a participar de convocatòries en diversos marcs i actes. Un exemple és el concert del passat dilluns dins el cicle Les tardes al Palau en homenatge a Amadeu Vives, un compositor encara necessitat d’estudis seriosos -especialment de la seva obra. L’ocasió la brindava una petita exposició al hall del Palau amb materials diversos (dibuixos, partitures, programes d’estrenes i cartes) del compositor i una conferència anunciada pel dijous 7.

Ara bé, calia programar Bohemios en versió de concert rematada per dues cançons corals? Per què no presentar la Missa en Fa per a tres solistes i petita orquestra? O fragments d’obres menys conegudes? Conscient dels problemes i costos d’assaigs de l’orquestra, el preu reduït de l’entrada i una assistència prou acceptable per a un dilluns a la tarda, la sensació era ambivalent: de cert compromís i respecte però a l’hora de tràmit d’un acte que no aporta res a la projecció d’un dels gran compositors catalans. Seguim sense conèixer ni tenir accés a més del vuitanta cinc per cent de la seva obra.

D’altra banda, Miquel Ortega no pot gaudir de major projecció a Catalunya? Les seves aparicions són testimonials i en actes secundaris. De gest clar i temperament calmós, Ortega va polir l’OSV amb un so dens i ocasionalment potent que no perdia claredat ni finor. L’Intermig, ben dissenyat i amb un crescendo perfectament definit a la secció central, s’aproximava més a l’herència del Chapí de Los gnomos de la Alhambra que als intermedios de Gerónimo Giménez. I és que Ortega, amb pocs o molts assaigs sempre deixa un detall de la seva intuïció i construcció. No obstant, el discurs musical va tendir cap a una fluència cerimonial, de tempi espaiats i prudents tot i l’equilibri de plans i claredat de textures. La balanguera i l’ Emigrant van participar-ne amb un Cor de Cambra del Palau, per cert, lleument descohesionat i d’afinació perfectible en un lirisme evadit i que emfasitzava un caràcter processional.

Solistes

Va ser la faceta menys engrescant. La soprano lírico-lleugera Hasmik Nahapetyan (Cosette) fraseja amb gust però no és una veu homogènia: acusa un contrast de registre diferenciat entre el centre i l’agut tant en volum com en color i en la col·locació. Alejandro Roy retornava amb sarsuela a l’OSV: aguts potents i molt ben projectats però que no compensen un fraseig monòton, atacs “sul glotis”, un centre d’emissió gutural i un cant testoterònic sense els inherents matisos de tendresa del protagonista. Ismael Pons (un bohemi, Guiraud) i Lorenzo Moncloa (recitador, Víctor) van complementar el repartiment amb la solvència que els caracteritza.

L’apunt

Corrin a càrrec de l’orquestra o del Palau com a organitzador del concert, els programes de mà com el servit són d’una esterilitat contraproduent: sense resum argumental, ni unes mínimes notes orientatives sobre la figura, les composicions i el marc general que justificava el concert. Malgrat les bones intencions, va ser un homenatge pírric.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell