El conflicte entre esfera pública i vida privada i les relacions paternofilials són dos dels eixos dramàtics centrals en Verdi, amb manifestacions tan punyents com la poc divulgada I due Foscari. Òpera concentrada i ombrívola, ha estat els darrers temps un dels vehicles més habituals de l’etapa de Plácido Domingo com a “tenor veterà que canta papers de baríton”. Una etapa que, iniciada el 2009 a Berlín amb Simon Boccanegra, va ser rebuda d’entrada amb sorpresa, seguida de curiositat, admiració i ara, mentre el tenor suma papers amb gran voracitat, cada cop amb més escepticisme: un dur editorial de la revista britànica Opera demanava poc menys que la seva retirada després d’unes funcions a Londres del mateix títol que ara duia al Liceu.

És inevitable que, en la recta final d’una carrera, el record inesborrable de glòries passades compensi les inevitables limitacions del present, amb l’espectador ben predisposat a trobar sota les pedres el minut de glòria, el moment redemptor que revisqui, encara que sigui fugisserament, la grandesa que ningú discutirà. I aquest moment Domingo el va tenir, en l’escena de la mort de Francesco Foscari, d’una eloqüència colpidora. Una anunciada bronquitis sens dubte va afectar el rendiment d’una veu resseca, a la qual li va costar escalfar-se, però al fraseig també li va faltar flexibilitat, i, tot i que, gat vell, Domingo es va dosificar en els números de conjunt, el format concert és més implacable que l’escena a l’hora de subratllar limitacions.

Com a Lucrezia Contarini, la dissortada protagonista que perd marit i sogre de cop, Liudmyla Monastyrska va exhibir una veu imperiosa, extensa, alhora que dúctil, plegant l’instrument per a les agilitats d’un paper gens fàcil. La seva força de convicció, però, va ser més vocal que dramàtica, perquè la soprano ucraïnesa va tenir en tot moment els ulls enganxats a la partitura. Aquiles Machado va projectar llums i ombres com a Jacopo Foscari: bons detalls en la línia de cant contrarestats per sons esquerdats i tensions en l’agut. El dolent de l’òpera, Loredano, té poc a fer i Raymond Aceto ho va fer bé, com Josep Fadó (Barbarigo) i Maria Miró (Pisana). Massimo Zanetti va ser un òptim concertador, amatent tant a les veus com a la tinta fosca de la partitura i les seves no poques belleses instrumentals. La funció va acabar, com era d’esperar, amb una gran ovació per a Domingo, però, per als estàndards liceistes, un xic curta. Alguns tenien pressa per sopar.