Buscava a internet la data de l'última presentació d'Arkadi Volodós al Palau de la Música Catalana, que recordo com una bona sorpresa en constatar que el pianista rus avançava en la seva carrera amb un canvi important: del virtuosisme sense més ni més, havia passat a una estètica interior, sensible, en la qual la recerca era evident. I em va sorprendre en trobar en pantalla un comentari propiciatori d'Elsa Álvarez, d'abril del 2013, que deia "Volodós és un pianista de raça, potser el Pollini dels nostres dies (que esperem tornar a veure algun dia a Barcelona)". Curiosa coincidència, ja que ara el mític mestre italià era a punt de ser reemplaçat per Volodós ambun programa compromès i deixant-nos un recital d'alt calibre. En actitud d'assenyalar coincidències, resulta curiós que aquests dos grans veterans (Pollini i Zimmermann) programats en dies successius, van cancel·lar per motius de salut. És cert que hi ha una sensació de fi del món quan veiem poc recanvi en marxar de l'escena pianistes com Larrocha, Brendel, Pollini, Argerich, Pires... però aquest recital de Volodós, i fins i tot no fa molt un Paul Lewis bastant madur, i el formidable pianisme de Perianes i fins i tot del també canviant Ivan Martin, assenyala que hi ha possibilitats encara en la nova generació. Aquests, i altres que estan en una etapa intermèdia en la seva carrera, ens sorprenen amb una actitud de recerca constant. I en aquest sentit Arkadi Volodós ha presentat tant en el disseny del seu programa ­ben ratificat per les propines, totes d'un caràcter íntim i interior (Mompou, Schumann...)­ com en el tractament de les Sis Peces Op. 118 de Brahms i molt particularment en la monumental Sonata núm. 21, D. 960 de Schubert (pedra de toc, i curiosa i feliçment molt present a l'escenari del Palau en els últims mesos), un treball molt sensible, de contrastos accentuats per elaborats matisos, d'interioritat.

El recital va començar amb un excessiu pedal i ressonància en el Tema i Variacions en re menor de Brahms, en una versió més propera a la sonoritat de Rakhmàninov, però aviat es va encarrilar en la concentració, en la subratllada del malenconiós de les primeres peces de l'op. 118 i alhora en la brillantor en les tonalitats menors de pur romanticisme. Finalment, l'última Sonata de Schubert va ser una rúbrica per pensar, sensible, amb subtil joc de contrastos, mai amb amanerament, i amb un preciosisme interior que constituïa una litúrgia molt pensada (i sentida), mantenint un ritme interior que va donar unitat a l'obra.