Cerca de crítiques

Enquesta

Turandot: els AAOS aposten fort

25/4/2015 |

 

Programa: Puccini: Turandot

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 22-4-15.

Maribel Ortega (Turandot). Andrés Veramendi (Calaf). Montserrat Martí (Liù). Elia Todisco (Timur). Carles Daza (Ping), Bartomeu Guiscafré (Pang), Marc Sala (Pong). Dalmau González (Emperador). Juan Carlos Esteve (Mandarí). Cor AAOS. Polifònica de Puig-Reig. Coral de l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director. Carles Ortiz, director d’escena.

 

S’acaba la temporada dels AAOS amb un dels títols més ambiciosos del repertori i dels que han muntat: Turandot de Puccini. Com en l’ Aida de fa tres temporades, la companyia ha demostrat que es pot fer una Turandot sense la banalització dels efectes massius i el luxe narcotitzant. L’equip habitual, Carles Ortiz i Jordi Galobart, recolzats per la il·luminació de Nani Valls, ha gestionat una producció amb el recurrent punt de frontalitat però mantenint l’agilitat i la modernitat dramatúrgica d’una obra, amb què Puccini culminava un projecte d’espectacularitat nova, dràsticament accelerada i sàvia en condensar l’acció a la recerca de la pura emoció i la intensitat dels missatges i arquetips elementals. Per exemple, en la inserció de les àries com a hits de fascinació o combinant estampes de moviment i estatisme en moments com l’ acte II, difícil per la tensió i per una música que explora el concepte de banda sonora combinat amb els de subjectivitat i paisatge sonor com també s’esdevé en Mahler.

Cal assenyalar la voluntat escènica en el moviment, el joc de colors, els ambients i el vestuari per il·lustrar la mort, la fredor emocional i la inaccessibilitat del blanc de Turandot (acte II) davant el vermell de la passió i vida amb què ella i Calaf acaben l’obra. Aparellada, la tasca de maquillatge i perruqueria denotava una filiació concreta al teatre i les màscares xineses dels tres ministres formats per Daza (Ping), Bartomeu Guiscafré (Pang) i Marc Sala (Pong). Un trio, per cert, vocalment equilibrat i ben coordinat que va dinamitzar les seves intervencions, de gran dificultat rítmica i de concertació com la primera escena de l’acte II. 

Una dificultat transversal en una partitura que combina el prototípic melodisme puccinià amb escales modals i pentatòniques i temptejos atonals en una orquestra nodridíssima (recursos de la percussió amb voluntat tímbrica, ubicada aquesta ocasió en un cubicle a la platea). Daniel Martínez Gil de Tejada al capdavant de la OSV va dur a terme una tasca suficient, no exempta de desequilibris en una texturació i cohesió de conjunt molt exigent, aconseguint moments brillants i encerts en els canvis idiomàtics. Alhora, va secundar als cantants amb la prudència que el caracteritza. El cor, reforçat per la Polifònica de Puig-Reig i per l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau, va gaudir de l’entitat necessària. Llacunes de concertació (inici de l’acte I) i clar predomini de les cordes femenines a banda, la seriositat del treball escènic de la massa vocal és un dels elements meritoris de la producció.

3 protagonistes

Maribel Ortega reapareixia amb un dels papers amb què se l’ha de recordar a Sabadell. Poques veus poden encarnar la psicòtica Turandot i ella l’ha enfocada amb la dosis justa d’autoritat i fermesa. Potser l’esmalt tímbric no sigui refulgent com fa uns anys però l’amplitud i el cos vocal sí. L’extensió també, tant en el greu com en l’ agut (Do sobreagut inclòs) i el control tècnic resulta evident en un cant di sbalzo que no li desequilibra el pes de l’instrument ni l’emissió de manera significativa. Ortega és una cantant intel·ligent que sap dosificar-se sense manllevar accents a les frases ni la violència enunciativa pròpia del personatge. La salvatjada que és la seva ària de sortida “In questa reggia” ho corroborava.

El Calaf d’Andrés Veramendi cerca el vigor i certa efusió amb un fraseig impulsiu, que avança a batzegades posant de relleu l’obstinació del personatge anorreant la malencolia inherent al personatge. Així s’entén que el “Nessun dorma” resultés urgent i sense l’expansivitat habitual. L’amplitud la dóna més a la veu que a la frase. El tenor peruà emmascara bé l’emissió i té un agut ferm, projectat i audible en els conjunts (finals d’acte i duo del tercer). Sens dubte és del millor en la seva tipologia de corda que ha trepitjat Sabadell els darrers anys.

Montserrat Martí va tendir cap a línies llargues en un fraseig en què col·locava nota a nota amb petits portamenti quan buscava la delicadesa. Un fet que n’afectava la dicció, no prou intel·ligible. Ho compensava amb notes sostingudes i filaments a la recerca de colors en una construcció del personatge bastant freda i calculada (acte I), però que es va encendre amb naturalitat en un gest més èpic i valent, olímpic i tràgic, que tendre i ingenu en la mort de Liù “Tu che di gel sei cinta” (acte III).

Comprimaris

Elia Todisco va encarar el seu Timur amb la comoditat i professionalitat estimable en un rol secundari. Igualment, idoni Dalmau González (Emperador) per la dicció i la intel·ligència en la posició de la veu. Un correcte Juan Carlos Esteve (Mandarí) tancava el repartiment d’una producció que, com a mínim, mereix el reconeixement de l’esforç col·lectiu i la voluntat d’ampliar mèrits amb humilitat i sense defallir. Quelcom que el públic que omplia La Faràndula va agrair ni que fos perquè encara resta mediatitzat pel títol i el seu hit.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell