Schubert + Padmore + Lewis. Conjunció perfecta per a un diumenge a la tarda al Palau de la Música, sorprenentment amb un aforament ben reduït: un quart de la seva capacitat. Ja ho sé, hi havia futbol, feia bon temps i el lied no és el que més omple una sala de concerts a casa nostra, però... on era aquesta afició tan musical de la qual es vanta Barcelona ? On eren els col · legues de crítica musical ? Molt poc públic i encara de circumstàncies: qui signa aquestes línies va comptar una cinquantena de turistes asiàtics, que van salvar d’alguna manera la dignitat d’una platea misèrrima i d’un segon pis del tot buit.

Una llàstima, perquè va ser una memorable tarda de lied, amb un hat-trick extraordinari, que per sort repetirà l’any que ve amb el Viatge d’hivern. Padmore és un tenor que utilitza els tonsemblanquinats del seu registre per donar l’aire patètic just i el dramatisme contingut a les frases del poeta Müller magníficament traduïdes al pentagrama per Franz Schubert.

Padmore usa els seus tons emblanquinats per donar l’aire patètic just de les frases del poeta Müller

I Paul Lewis el confident perfecte que va fer-nos oblidar que érem quatre gats. Perquè Padmore i la suavitat pianística de Lewis ens feien sentir com a casa i com si la desgraciada crònica del desengany que és Die Schöne Müllerin fos xiuxiuejada a cau d’orella a cadascun dels qui assistien al Palau. Un hat-trick inoblidable.