El temps és generós amb la Carmen imaginada per Calixto Bieito el 1999 a Peralada i presentada pel Liceu la temporada 2010-11. La força plàstica de les imatges més suggerents -l’entrada de les cigarreres, el torero nu sota la gran figura del toro d’Osborne-, la intel·ligència teatral de les solucions més enginyoses -la desfilada invisible de la quadrilla- mantenen tota la seva efectivitat en aquesta reposició signada per Susana Gómez. L’auster alhora que evocador decorat d’Alfons Flores i el vestuari de Mercè Paloma, amb el toc xaró just per a aquest món tòrrid de frontera nord-africana, són altres atots d’una proposta que rutlla com un rellotge.

És el millor muntatge de Bieito? Més aviat no, però sí que és el que genera menys dissensos entre els operòmans de pell més fina. Dit d’una altra manera, i a la llum de propostes posteriors molt més radicals, és un Bieito light i, per aquest motiu, és la seva proposta més viatgera, que arribarà fins i tot l’any vinent al conservador públic dels Estats Units, a l’Òpera de San Francisco, en concret, que defineix el director com a “ bad boy ” i adverteix que la producció inclou “ nudity and suggestive behavior ”. El que trobaran els californians en tota la seva cruesa són les passions més intenses de l’obra de Bizet.

Una versió musical discreta

Sort en vam tenir de l’energia del muntatge, perquè la versió musical va ser discreta. Béatrice Uria-Monzon tornava a encarnar Carmen amb una veu que ha guanyat presència en l’agut, però amb zones sordes al centre i el greu que li van restar efectivitat en els dos primers actes. La gran paradoxa de la mezzosoprano francesa és la seva combinació d’una presència escènica felina i un cant que peca de fredor, si bé la seva implicació va augmentar durant la funció, amb una concentrada ària de les cartes i un duo final pletòric. Aquí va ser on el Don José de Nikolai Schukoff va estar més centrat, amb una veu rugosa que, tanmateix, perd soltesa en un agut laboriós. Més còmode en el registre dramàtic que en el líric -l’ària de la flor no va ser gens dúctil-, el tenor austríac també va anar de menys a més. La Micaëla genèrica d’Evelin Novak va quedar curta de dolçor, tant en el fraseig com en el color, en el bombonet que és la seva ària, mentre que el cant baladrer i els sons oberts de Massimo Cavalleti van causar poca impressió com a Escamillo.

Ainars Rubikis deu haver trobat al Liceu un ambient més relaxat que a Novosibirsk, on va dirigir un Tannhäuser que va provocar les ires de l’Església ortodoxa i del Kremlin. La seva lectura de Carmen, per desgràcia, va ser erràtica, amb moments de sensualitat lànguida i d’altres més efectistes que dramàtics. El principal problema, però, va ser el continuat divorci entre fossat i escena, tant amb els solistes com amb un cor que, com els protagonistes, només va brillar a l’últim acte. Per cert, ¿quan encarregarà el Liceu un nou muntatge a Calixto Bieito?