Aquests mesos podem gaudir d’una generació de pianistes de primer nivell, veterans ja, entorn dels setanta anys, plens de vitalitat i figures d’una època singular, ja que la generació següent no sembla mostrar aquestes maneres. Sensibilitat, comprensió estilística, força expressiva, tècnica superlativa, són atributs indiscutibles dels grans del piano com Martha Argerich, Maurizio Pollini, Maria João Pires, per citar només els que toquen aquests dies. Ho va fer la gran Leonskaja, sorprenent en molts moments, fins i tot per certs alts i baixos, però quan encerta, com en l’última Sonata de Schubert en si bemoll major D. 960, tot es torna sublim. A diferència de la resta del programa, i gràcies a les qualitats d’aquesta obra mestra del piano, la Leonskaja va fer gala d’un toc, d’una pressió sobre el teclat d’una gran varietat en matisos, en introspecció. Poesia sens dubte, en la manera d’establir la tensió interna sobretot en els dos primers moviments, en una versió en què va destacar la sensibilitat d’aquesta arquitectura magistral de Schubert. Detalls singulars –magnífics– en molt petits passatges en l’Scherzo, i en l’últim moviment en gairebé tota la seva extensió, encara que la seva culminació –amb inesperat final– va fer ombra a l’anterior.

La primera part del programa va començar a l’altra cara de la moneda. És cert que la Sonata en la menor, D. 537 és de la primera època (anava a escriure joventut, però què no ho és en l’obra d’aquest compositor que va viure tot just 30 anys!).

Però a més en aquesta Sonata ja apunta les seves maneres i hi ha inquietuds que es manifestaran definitives en l’última. I Leonskaja no semblava gaire còmoda en una obra que cal tractar amb sensibilitat extrema especialment en notes finals accentuades. El seu moment de recerca va passar per la Fantasia Wanderer D. 760, en què va manifestar moments íntims de pianisme singular, en un començament una mica crispat.