CRÍTICA

L’organista Hèctor París (foto d’arxiu)

Un programa eclèctic iniciat amb música de Bach i culminat amb obres de Liszt va permetre novament gaudir de la meravellosa sonoritat de l’orgue del Palau, en aquesta ocasió interpretat per Hèctor París, un dels intèrprets que coneix a bastament les particularitats d’aquest instrument. Hèctor París, que actua al Palau en les visites escolars i des de fa deu anys ocupa el càrrec de president de l’Associació Catalana de l’Orgue, va ser el solista convidat per a aquest segon concert del cicle Orgue al Palau. Titular dels orgues de la Parròquia de Santa Tecla des del 1987, dels Jesuïtes de Casp des del 1992 i de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè des del 2008, també practica una intensa tasca docent i concertística. París domina amb profunditat les varietats sonores i de colors que ofereix l’orgue del Palau. La seva claredat en l’execució fa molt evidents les entrades dels subjectes dels episodis fugats i el seu posterior desenvolupament contrapuntístic imprescindible per afrontar les obres programades de Bach o l’eclèctica Tocata, villancico y fuga d’Alberto Ginastera. Així mateix, la diafanitat de la línia melòdica, fins i tot en els passatges corals, i la precisió en les complexitats harmòniques –que moltes vegades resulten desmesurades en volum– ens mostraven el bon gust interpretatiu de París, que novament va posar-se de manifest en la interessant obra de Bernat Vivancos Luci Creator, basada en una melodia gregoriana. Aquests aspectes, als quals cal sumar el domini tècnic i una elecció de tempo que defugia un virtuosisme vacu, van permetre al públic gaudir ja des de la primera obra, el monumental Preludi i fuga en Si menor de Bach, d’unes versions refinades, acurades i de gran transparència sonora. Bellíssima va resultar igualment la seva recreació de l’“Adagio” de la Sonata per a violí núm. 4 de Bach, transcrit per Liszt, en la qual els tres plans sonors fluïen amb la nitidesa requerida per percebre el joc constant de les tres veus. La solemnitat que traspua el celebèrrim “Cor de pelegrins” de l’òpera Tannhäuser, transcrit per Liszt, va precedir la monumental obra Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen (Plors, laments, afany, temor) del mateix Liszt, inspirada en l’homònima cantata que Bach va escriure per al tercer diumenge després de la Pasqua. Un final espectacular per a un recital eclèctic que va recórrer els estils barroc, romàntic, segle XX i contemporani –amb Bach i Liszt com a eixos principals– i que ja fora de programa i davant d’un públic que ocupava gran part de la platea i l’amfiteatre ens va apropar a la transparència i el refinament de l’estil clàssic.