Cerca de crítiques

Enquesta

'Winterreise' per Rufus Müller i Maria Joao Pires

'Winterreise', una inoblidable nit de consternació

27/6/2004 |

 

INTÈRPRETS: Rufus Müller, tenor, i Maria Joao Pires, piano
LOCAL: Palau de la Música Catalana
DATA: 22 de juny

Müller i Pires van descendir amb Schubert al centre del dolor més insondable.

Ibercamera va tancar dimarts la seva excel.lent segona temporada de cambra amb un recital contrari al signe dels temps, el Winterreise (Viatge d'hivern) de Franz Schubert, en mans de dos outsiders de l'ortodòxia schubertiana, el tenor britànic Rufus Müller i la pianista portuguesa Maria Joao Pires. Doncs bé: encara que es pot argumentar que entre partitura i interpretació hi va haver massa distància i que els excessos artístics de Müller i Pires van ser fins i tot impertinents, la veritat és que aquella nit va ser una de les sessions més intenses de lied mai viscudes al Palau.

Pires va aportar el seu piano extrem, buscant els matisos dels piani amb una insistència que només una tècnica superlativa com la seva pot aconseguir (el so sempre a punt, només a punt, de trencar-se), i va oferir un acompanyament d'acord amb el cant de Müller, que a vegades va semblar fins i tot despullar la melodia. La història del Winterreise no és, per descomptat, alegre, tot i que bé podria ser cínica, però el que van fer Muller i Pires és desposseir-la de tota esperança, oferir-li una capa de color monòton, una melancolia salvatge, un dolor insondable.

Encara que s'hagi de recórrer als tòpics, no ha de ser aliè a tot plegat el fet que Pires sigui dona (poques pianistes acompanyen lied), i que tant ella com Müller no tinguin en un país germànic el seu centre d'operacions. Per això va ser un Schubert, sens dubte, que hauria complagut Manoel de Oliveira: com les pel.lícules del veterà i inclassificable cineasta lusità (per qui Pires ha fet d'actriu), va ser aquest un Winterreise ple de possibles interpretacions tot i semblar, en principi, una espècie de monò- lit incomprensible, trist i tediós. Però un cop dins, irremeiablement, l'art toca: l'última cançó del cicle, la sempre tremenda Der Leiermann (El tocador d'orguenet), va ser l'expressió més neguitosa de la pura consternació feta música. Inoblidable.

Joan Anton Cararach
El Periódico