Jonathan Nott és una de les figures de la direcció orquestral actual que ha sabut crear-se un estil.

Llibertat, força expressiva, saber veure de quins mitjans disposa, sensibilitat. I tot això ho hem vist en aquesta versió de la Simfonia núm. 2 (La Resurrecció) de Gustav Mahler al capdavant d’una orquestra de músics molt joves que, com la que recentment va dirigir Mutti al mateix escenari, es compon d’instrumentistes especialment elegits i procedents de diversos països. I aquesta interpretació de Nott, que a més va tenir una molt bona participació de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau, amb Pablo Larraz i Josep Vila com a directors, crec que la recordarem.

Al bon resultat també cal sumar-hi els noms de la bona estilista i càlida contralt Christa Mayer i de la soprano Chen Reiss.

Nott va optar per una versió al límit, intensa, directa, descarnada i càlida, de grans contrastos, des de la subtilesa dinàmica dels primers compassos a la corda fins a la força enrabiada de les eclosions sonores. I en aquest sentit va saber utilitzar la força, la potència, diríem, d’aquests joves músics.

Al mig, com a bona lectura de l’arquitectura establerta per Mahler, quin gran geni, un magnífic joc de tensions, d’aquest vaivé del fraseig que tendeix i distén, que alterna el patiment amb l’alegria superficial de la melodia. Tot això sabent que a la corda (violins) li manca homogeneïtat en el registre alt, que es desajusta en la tensió, encara que torna al seu curs així que es fon amb violes i violoncels (de molt bona feina). I tot aquest entramat sustentat per una fila (dues en realitat si hi sumem clarinets i fagots) amb excel · lent oboè i flautes.

Bona feina – de vegades la bellesa no coincideix amb la perfecció – de metalls en general i molt ben aconseguit el diàleg celestial. Els cors de l’Orfeó, molt eficaços, van saber situar-se en la dimensió emotiva, amb aquesta distància expressiva que, de treure-li materialitat, igual com l’Urlicht de la contralt, torna excelsa i profunda la seva part inicial.

En fi, una versió que deixa l’espectador commogut, situat en aquest àmbit de pau interior en el qual es dubta dels límits entre el sagrat i el profà quan es tracta d’art.