Cerca de crítiques

Enquesta

El Lieder Camera en projecció

16/4/2015 |

 

Programa: Obres de Joan Manén

Lloc i dia:Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya

Obres de Manén.

Daniel Blanch, piano. Cor Lieder Camera. Xavier Pastrana, director.

Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya. 13-4-15.

 

Després de l’exitosa participació al Festival de Pasqua de Cervera, el Cor Lieder Camera ha anotat una altra fita a la cada vegada més reconeguda trajectòria. Més enllà de l’excel·lència interpretativa, una formació que es prestigiï ha de participar de recuperacions històriques i patrimonials. En aquesta línia l’encert de comptar amb el Lieder Camera per a la primícia mundial de les obres corals a capella de Joan Manén (1883-1971) mostra l’alt grau de preparació del conjunt i el seu titular Xavier Pastrana.

Implicats en la recuperació històrica

L’acte del passat dia 13 a la sala de Llevant de la Biblioteca Nacional de Catalunya presentava l’enregistrament editat per discogràfica La mà de Guido, seguint la fórmula més efectiva darrerament en aquest tipus de reclams: parlaments de presentació, actuació dels implicats i una copeta de cava de germanor. En els discursos i amb la naturalitat que el caracteritza, el periodista Pere Andreu Jariod va conduir les intervencions del productor Albert Gumí; del director de la coral, Xavier Pastrana; i del pianista i “alma mater” de l’Associació Manén, Daniel Blanch. S’hi van tractar aspectes d’interès com les característiques de les obres o la faceta del productor durant un enregistrament.

De primer ordre

Les de Manén no són composicions menors: l’ambició mostrada en altres camps com el simfònic o cambrístic també s’evidencia en el terreny coral. L’escriptura tendeix a frases i desenvolupaments llargs, amb modulacions no sempre previsibles i un tractament de les veus i del material melòdic pròxim a l’orquestralitat. Hi convergeixen l’herència francesa (cecilianisme), l’ascendència catalana (alguns girs melòdics, ritme de sardana) i el romanticisme germànic. Són obres de duració extensa –amb els conseqüents problemes per mantenir l’afinació-, amb contrastos dinàmics a voltes extrems i amb un dramatisme infreqüent en el repertori coral. Tampoc hi falten retards en l’entrada de les veus cercant espaialitat i altres recursos que atansen al compositor a un nivell exigent i singular a l’època en les nostres latituds.

Tot plegat configura pàgines molt difícils d’abordar tècnica i físicament que, sumades a l’absència de part del cantaires, eximeix de comentar les imperfeccions circumstancials (manca de cohesió i afinació en veus masculines, per exemple). Per tant, quedem-nos amb la potent secció femenina que sense tibantor i amb mal·leabilitat van recrear la primera de les Tres melodies. Quedem-nos amb les inflexions dinàmiques i de fraseig a El cavaller enamorat o amb la intensitat amb què van cantar l’harmonització Muntanya del Canigó que, a les citades característiques, integra algun solo vocal, passatges a boca tancada i un clímax final amb caràcter d’himne, homofònic i homorrítmic de gran impacte. Quedem-nos amb la resistència mostrada a Pardal, desplegada en una elaboració temàtica, jocs onomatopeics i una variació de textures que van de l’homofonia al contrapunt lliure. Sens dubte, va ser un bon “mini-concert” per a una tasca patrimonial amb seu a Sabadell: la de la coral i la de la discogràfica.

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell