L’evolució de Daniele Gatti a mesura que ha anat ascendit en l’escalafó directorial ha tendit cap a certa autocomplaença sonora, sobretot en les seves interpretacions operístiques. Indicis sospitosos van aflorar en la seva nova actuació per a Ibercamera, ja fos en alguns temps arrossegats a La valse de Ravel o en un primer moviment de la Simfonia núm. 4 de Txaikovski d’escàs alè tràgic. Per sort, van ser només indicis, perquè en conjunt les dues partitures van rebre lectures remarcables. En Ravel, el director italià i la competent, ja que no rutilant, Orquestra Nacional de França es van capbussar amb resultats hipnòtics en l’opulència decadent d’una partitura que és tant un homenatge com un cant fúnebre a una època. Un cop superat el primer temps, conduït, malgrat tot, amb irreprotxable cohesió i suficient tensió dramàtica, la simfonia de Txaikovski es va desplegar amb una naturalitat desarmant, sobretot un melangiós, gens afectat Andantino i un espurnejant Scherzo. Potser va ser una decisió premeditada (i, en aquest cas, encertada) per part de Gatti donar a les penetrants fanfares del fat del moviment final una intensitat que no havien tingut en la seva primera aparició en la simfonia, però, fos com fos, les alternances entre extraversió i reminiscència van ser exemplars.

A La mer de Debussy, Gatti va il·luminar amb precisió els múltiples corrents sonors de la peça, al preu de restar-li alhora certa aura de suggestió, de misteri. Va ser, però, un bon inici d’un concert que va acabar amb la inevitable obertura de La forza del destino de Verdi, una peça sobre la qual caldria establir una moratòria d’uns quants lustres en el seu ús com a propina.