La visita d’un gran mestre és esperada amb expectació, encara que coincideixi amb un clàssic del futbol, i la sala del Palau va acollir – plena – molta gent que es va veure obligada a optar. I l’elecció des del punt de vista musical i artístic va pagar la pena, tant per gaudirne com per reflexionar davant les contradiccions. El mestre Mutti – que garanteix l’aplaudiment – va mostrar el seu excel · lent exercici musical en una obra ja acadèmica com és la Cinquena simfonia de Txaikovski. Encara que també va deixar veure que és una figura de referència en el simfonisme romàntic i l’operístic, encara que les personalitats tenen a veure amb les afinitats estètiques.

Dit això, el napolità va agrair els aplaudiments per a Txaikovski comentant el triomf del Barça i la presència a la seva orquestra – una experiència amb què va començar a treballar el 2004 – de tres joves instrumentistes de corda espanyoles, una de Barcelona.

El seu Txaikovski va ser de mestre, quant a un coneixement íntim de l’obra, a una feina de correcció de detalls sobre la marxa – l’orquestra responia amb eficàcia a qüestions de plans –, a una lectura eloqüent i amb gran brillantor – encara que en excés els metalls per a aquest tipus de sala – iauna garantia de musicalitat, en especial en el tercer temps. Els músics, com correspon a la seva generació, formidables (trompa, fustes ...), com vam escoltar tant la Simón Bolívar com l’Orquestra de l’Esmuc ara fa unes setmanes.

Aquesta obra és garantia d’èxit perquè les orquestres solen anar-hi soles.

Encara que crec que les reiteracions en la programació local són excessives (segona de Mahler: dues o tres en un parell de mesos, etcètera).

La resta del programa sí que plantejava dificultats estilístiques. Rossini i la seva obertura Guillem Tell, olaSimfonia núm. 4 de Schubert són llenguatges de gran sensibilitat i subtilesa. Per començar, un gran mestre com Mutti hauria d’establir diferències entre l’orquestra (plantilla amb 9 contrabaixos) de Txaikovski i la de Schubert, que per la densitat d’una corda enorme va resultar amb un discurs pesant, amb insistència en les dinàmiques que no són el que en definitiva centren l’expressió, si l’articulació i el fraseig són durs. I a Rossini, mala elecció del violoncel solista inicial, i una cavalleria pesada impròpia, sobrecarregada amb timbal modern. En aquest sentit, per establir una diferència de sensibilitat amb un altre il · lustre paisà, Abbado, que sí que brodava aquests repertoris.