Presentació a la pràctica del nou director que serà el principal director convidat de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), és a dir una espècie de segona batuta del japonès Kazushi Ono. I amb un programa de foc d’artifici, encara que amb una sensible presència mozartiana. Jan Willem de Vriend treballa amb experts en les interpretacions actuals de les músiques del barroc i classicisme, un àmbit que es va desenvolupar especialment a Flandes i que va introduir variables de gran interès. En aquesta primera experiència amb l’OBC ens va deixar una atractiva Obertura Coriolà de Beethoven amb bons crescendos d’intensitat i tensió, amb orquestra petita i transparent. Ben assistit pel concertino de l’ocasió Roeland Gehien, la corda va funcionar amb claredat i bona articulació, encara que potser amb falta de contrastos.

Dos joves i brillants solistes van fer una bona feina en la Simfonia concertant de Mozart, la violinista Frang amb un exquisit i dolç so, igual com el viola Power. Però el més interessant és que el seu fraseig va ser ple d’intencionalitat, de la teatralitat que encobreixen aquests duos concertants, amb gràcia, amb la tendresa de l’intens tema del andante brodat pels solistes, i de les metafòriques subratllades de trompes i fustes en els moviments vius. Precisament les trompes van tenir una presència destacada en la Música aquàtica de Händel, en audició integral de la sèrie.

Una versió marcada per l’espacialitat, que buscava – i va trobar – contrastos, situant solos i grups en zones de la sala. Jan Willem de Vriend va treballar amb un tempo àgil i l’orquestra va respondre amb dinamisme i claredat rebent la calidesa del prolongat aplaudiment del públic de l’Auditori.

Sembla bona idea compensar la feina d’un director simfonista i operista amb la sensibilitat i especial tècnica que requereixen els repertoris clàssics. Veurem.