No sé si té massa sentit plantejar l’audició del magnífic oratori Die Schöpfung de Haydn amb una semiescenificació, retallant tots els recitatius, eliminant dos números musicals i sense que el públic sàpiga el que s’està cantant. En el cas que ens ocupa, la lectura dirigida “ teatralment ” per Marta G.

Otín no va ser suficient perquè el públic entengués què estava passant. Això sí, músics i cantants es miraven entre ells amb un somriure molt en la línia del bon rotllet típicament postmodern, com si s’alegressin realment que Déunostre-Senyor hagués fet el món en sis dies. Que ningú m’acusi de purista: crec que l’obra de Haydn pot teatralitzar-se, però deixant que el text de Van Swieten sobre textos de Milton i del Gènesi pugui seguir-se per tal que s’entengui el seu sentit pregon, que no és el que transmetia el que es veia a l’escenari del Palau.

Sortosament, el capítol musical – tot i els excessius talls esmentats – es va resoldre amb millorfortuna. Enprimerlloc, perla lectura vigorosa, meticulosa i atenta de Rubén Gimeno davant d’una Simfònica del Vallès de corda aguda transparent i bon equilibri entre fustes i metalls. De seguida, pel treball esplèndid del Cor de Cambra del Palau, homogeni i contagiat pel vigor de Gimeno. I, és clar, per tres solistes de casa, Marta Mathéu, David Alegret i Enric Martínez-Castignani, de ple en l’estil clàssic de Haydn i molt professionals davant del moviment escènic que se’ls exigia mentre desgranaven les àries destinades als arcàngels, a Adam i a Eva.