Paraules:
Tema:	TotBandes sonoresInfantilMúsica de cambra i solista instrumentalMúsica sacraMúsica simfònica i concertantÒpera i sarsuelaRecital vocal i liedSense classificar
Inici:
Fí:

Ajuda

Expectació i entusiasme diumenge passat al Palau de la Música Catalana per escoltar la primera incursió de Jordi Savall (1941) en un dels grans cims de la música barroca, i per extensió de la música occidental: la Passió segons Sant Mateu (1727) de Johann Sebastian Bach. Aquesta és la crònica d'Oriol Pérez Treviño.

A hores d'ara ningú pot negar que Jordi Savall és un dels grans titans en el fenomen de la música antiga europea al costat de noms com ara els de Nikolaus Harnoncourt (1929), Gustav Leonhardt (1928-2012), Frans Brüggen (1934-2014), Ton Koopman (1944) o Sir John Eliot Gardiner (1943). Sí que és veritat, però, que la personalitat artística i disposició de la carrera del músic igualadí ha provocat realitats com ara que, fins al moment present, mai no hagués abordat encara aquesta colossal obra bachiana, obra que tots els col·legues de Savall abans esmentats sí que havien abordat.

Dit això, resulta plausible afirmar que diumenge es va viure una jornada històrica al Palau de la Música Catalana i resulta, per tant, de justícia felicitar els responsables de la programació Palau 100 Bach (Joan Oller i Víctor García) per haver impulsat una producció que, potser sense saber-ho, no només haurà 'servit' per omplir una casella de la programació Palau 100 Bach d’aquesta temporada, sinó també per marcar una fita en la història performàtica occidental: el bateig de Jordi Savall amb la Matthaus Passion.

 

L’interès d’aquesta primera incursió, al nostre entendre, anava més enllà d’un simple bateig. Al llarg de la seva carrera Savall ha demostrat una sensibilitat i visió especials en la interpretació d’algunes obres del compositor d’Eisenach, com ara a L’art de la fuga, L’ofrena musical i, darrerament, la Missa en si menor. Precisament l’enregistrament (en CD i DVD) d’aquesta Gran Missa bachiana, altament aplaudida i aclamada per públic i crítica especialitzada, va arribar molts anys després que Savall en realitzés una primera incursió. Si el sotasignant no erra, la seva primera aproximació a Barcelona no es va poder escoltar fins al desembre del 2000 a la Basílica de Santa Maria del Mar i l’enregistrament no es va realitzar fins al juliol del 2011 a l’Abadia de Fontfreda. Amb aquest exemple de la Missa voldria expressar que seria molt bo que aquest bateig amb la Matthaus Passion no quedi només en aquesta primera audició, sinó que tingui una continuïtat en què es puguin madurar aspectes discursius i dramàtics de l’obra, així com també possiblement reajustar diferents peces.


Foto: Lorenzo di Nozzi

 

Anem a pams. En aquest bateig  Savall ha estat marcat per aspectes que, al meu entendre, han tingut més a veure amb l’esperit que no pas amb l’ànima. Tal com ens ha ensenyat François Cheng a les Cinco meditaciones sobre la muerte , acabades de publicar per Editorial Siruela, la nostra realitat personal ve marcada per una espècie de tríptic format per cos-ànima-esperit. Per a Cheng, no hi ha dubte: entre l’ànima i l’esperit s’estableix constantment una dialèctica. Si l’ànima és íntimament personal, l’esperit agafa un aspecte més general i col·lectiu. Concretant-ho una mica més, podríem dir que l’esperit apel·la més al cervell i l’ànima opera més a partir del cor. Sense negar l'existència d’aspectes vinculats a l’ànima, sí que direm que l’audició de la Matthaus Passion d’aquest diumenge va denotar una accentuació més gran en aspectes vinculats a la lingüística i al raonament que no als aspectes lligats a l’ànima com ara la commoció i, per extensió, la mateixa 'passió'. El sempre brillant crític Xavier Cester, via Twitter, afirmava que havíem assistit a una versió més preciocista que no pas emotiva. És possiblement una altra manera de dir-ho.

 

Ara bé, no és menys cert que aquests aspectes d’ànima són els que demanen i requereixen una indagació i un aprofundiment acompanyats de temps i maduració. Forçosament també, passen per una nova recuperació del projecte. Crec, sincerament, que un país culturalment normalitzat ha de fer possible que un 'monstre' com Savall pugui tornar a recuperar aquest projecte de la Passió segons Sant Mateu i tornar-lo a oferir, perquè en veritat vam escoltar realitats al més alt nivell. Molt i molt grans.

La primera, indubtablement, una esplèndida Capella Reial de Catalunya, preparada excel·lentment per aquest immens cantor-director anomenat Lluís Vilamajó. Vam escoltar un cor flexible, equilibrat, amb afinació mil·limètrica i l’assoliment de colors mediterranis que, sigui dit de passada, tan difícils són d’escoltar en la interpretació d’obres bachianes. Esplèndid el concurs en el cor inicial ( Kommt, ihr Töchter ) i coral final de la primera part ( O Mensch, bewein dein Sünde gross ) del Cor Infantil Amics de la Unió que s’aposta com un dels grans projectes de cor infantil del Sud d’Europa. No menys meritòria va ser la participació de Le Concert des Nations . El sotasignant s’emporta per al record dos moments especials per la meticulositat i saviesa en l’acompanyament de les àries. M’estic referint a l’ Aus Liebe will mein Heiland (amb una Marta Mathéu en veritable estat de gràcia) i la Komm, süsses Kreuz amb el mateix  Savall a la viola de gamba acompanyant un baríton immens ( Stephan MacLeod).

 

Immergir-se en un repte com la Matthaus Passion significa també adoptar una posició estètica, estilística i conceptual. Així, per exemple, el director belga René Jacobs, en l’enregistrament publicat l’any passat per Harmonia Mundi va optar per una contraposició del doble cor d’una manera ben especial: un davant seu i l'altre al darrere, una disposició que obeïa les investigacions del musicòleg Konrad Küster. Per a Küster, no hi ha dubte: la disposició del doble cor i la doble orquestra tenia les seves raons retòriques i dramàtiques, ajustades perfectament a les possibilitats de l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Segons el musicòleg, a l’escenari principal (posició de l’altar talment com si fos l’escena d’un teatre) es van col·locar el primer conjunt de cor, orquestra i solista juntament als personatges de l’Evangelista i Jesús, mentre que el segon conjunt de cor, orquestra i solistes es va col·locar en el cor del fons de l’església, on hi havia un orgue. Aquesta espaialitat, pròpia i característica dels anomenats cori spezzati dels Gabrieli de principi del barroc, és la que va intentar recrear Bach en una obra que, com bé han assenyalat les ciències musicals, és un compendi dels llenguatges i estils musicals dels segles XVII i XVIII.

Foto: Lorenzo di Nozzi

 

No serà el sotasignant qui indiqui a Jordi Savall com ha de ser la seva concepció i posició d’una obra com la Matthaus Passion , perquè de ben segur que en aquesta primera incursió i quan el mestre igualadí ja depassa els setanta anys, la seva concepció és plenament pensada, estudiada i analitzada. Com ja és marca de la casa, va ser una concepció que ens va sorprendre. Va ser, deixeu-m’ho dir, una concepció creativa i que ens va sorprendre per la participació de cadascun dels solistes vocals també com a membres del cor, un plantejament que difereix del conegut sistema basat en l’ús dels membres del cor com a solistes. Aquest interessantíssim plantejament ens fa pensar que Savall ha realitzat, o potser no, un atent estudi i lectura de les versions anomenades 'minimalistes' (Paul McCreesh, John Butt o Sigiswald Kuijken), a part de tenir en compte les conegudes aportacions, sovint polèmiques, d’un Joshua Rifkin.

 

Si bé és veritat que l’escenari i ubicació del Palau de la Música Catalana no permeten desenvolupar les teories de Konrad Küster, si hi ha un conjunt que, per la seva dilatada trajectòria i coneixença en la interpretació de la música anterior a Bach, pot fer una aportació important del plantejament de Küster, aquest és el dels equips de Savall. Això, tanmateix, seria possible sempre que es torni a recuperar el projecte, una recuperació que, després de l’assolit i escoltat diumenge, s'ha de convertir en un repte ja no només de Savall i de la Fundació CIMA, sinó del mateix país.

 

Sigui com sigui, diumenge passat vam assistir a un bateig i un inici d’aventura importants que, indubtablement, en cas de poder-se recuperar de nou, permetrà intensificar els aspectes vinculats al dramatisme, la reflexió teològica i la declamació textual. A les portes d’una setmana santa en què, més enllà del fet que siguem o no siguem creients, se’ns mostra com mai la necessitat de gramàtiques de l’humà (dient-ho amb els mots de George Steiner), testimonis musicals com els de diumenge són els que permeten donar sentit a un dels més grans misteris de la vida: el de la bellesa.