Allòdelanaturalitat ha estat potser un element recurrent en el desenvolupament de la Simfonia que, de la mà de González – eraclaralasevaintenciódeno forçarenexpressivitat –, vadeixar moments de certa ingenuïtat en el primer moviment que van bé al discurs mahlerià. En quinsentit ? Eneldenoforçarla tensió, en el de deixar expressar amb claredat alguns contrastos molt sensibles, de matisos. En els moments de dramatisme, aquest va ser descarnat, i de contrastos molt forts.

Un segon moviment elegant al començament, subtil, va donar pas a bons detalls en el següent, enelqualhivahaveruna certafaltadetensióenelfraseig quenovaafavorirelcontrasten algunatransició. L’scherzantfinal – demanava una mica més d’agilitat – va desembocar en un cor que va treballar en profunditat, alternant amb una sopranoclara, expressiva, peròva estar molt ben aconseguida la fusió de la massa vocal, contundent al començament, amb baixos subratllats per instruments. Una feina coral excel · lent, que va culminar en el tractament espacial-visual ambelpetitgrupdetrompetesi trompes fora d’escena – a propòsit, d’alt nivell la participació d’aquestes seccions en l’orquestra. Els primers violins van encoratjar un bon començament amb bon fraseig, respiració i expressió delicada i matisos, i la percussió, especialment timbals, d’alt nivell al costat de solistes de flauta, oboè i clarinet. En síntesi, un treball de González amb bona firma.